Complot de Garraf

El 6 de juny de 1925 la policia espanyola detenia una bona colla de separatistes catalans, acusats d’atemptar contra el rei Alfons XIII. La gran majoria eren membres de Bandera Negra, una suborganització d’Estat Català, creada per lluitar contra la dictadura de Primo de Rivera i per la llibertat del nostre poble.

[@more@]

En el mes de setembre de 1923 va tenir lloc un cop d’estat pel general Primo de Rivera a l’Estat Espanyol. Primo de Rivera formà un Directori militar amb la missió d’establir l’ordre públic, suspengué el règim constitucional, establí una rígida censura i prohibí tots els partits polítics i sindicats, llevat dels lligats a la patronal . Ja al cap de pocs dies el nou govern publicà un decret dictant mesures i sancions contra el catalanisme, pel decret de 18 de setembre de 1923, anomenat de Repressió del Separatisme, on va sotmetre als tribunals militars els atacs a la unitat de la pàtria i prohibia l’ús de la bandera catalana La dictadura va suposar una dura repressió contra el catalanisme i el moviment obrer. Mesos abans, havia estat assassinat Salvador Seguí, conegut com el noi del Sucre, líder de la CNT i advocat dels obrers.

Des de l’independentisme, autoanomenat separatisme en aquella època, es va lluitar des de diferents fronts. Un d’ells el va propulsar Bandera Negra, suborganització de l’Estat Català i dirigida per Daniel Cardona. Va ser fundada a principis de maig de 1925 per militants d’Estat Català i de la Societat d’Estudis Militars d’Acció Catalana i coneguda també com a Santa Germandat Catalana. Entre els signants del document fundacional hi havia Marcel·lí Perelló, Ramon Xammar, Emili Granier-Barrera i Jaume Balius i el seu objectiu era clar: “la defensa nacional, segons el mètode d’acció directa de l’Organització Estat Català, que vetllarà perquè aquesta no abandoni els principis essencials alliberadors, ni modifiqui en el curs de les incidències per la Pàtria la seva doctrina, que és el sacrifici heroic”.

El 6 de maig es va anunciar el viatge del rei Alfonso XIII a Catalunya i des de Bandera Negra es va veure un bon moment oportú per actuar. La visita estava prevista pel dia 26 i Bandera Negra va planejar fer explotar una bomba al tren reial al seu pas per Catalunya. Primer es va proposar posar la bomba als túnels de La Mussara però es va desestimar per estar massa allunyats de Barcelona, però la idea de col·locar la bomba en un túnel va prendre força al túnel entre Garraf i Sitges.

El dia 23 es va intentar col·locar la bomba per primer cop, i Jaume Compte, Domingo Perelló, Jaume Julià, Francesc Ferrer, Deogràcies Civit i Josep Garriga varen fer via cap al Garraf. Allà es van trobar amb el problema que les eines que portaven no permetien aixecar la grava que havia a la via per poder col·locar l’artefacte i amagaren la bomba darrera la vegetació. El dia 24 per imprevisió (varen perdre el tren) no pogueren tornar al lloc previst i decidiren posar la bomba en un dels respiradors del túnel en comptes de posar-la sota la via. El dia 25 es va tornar per col·locar al bomba en un millor lloc però ja era massa tard, ja que el túnel i les vies estaven preses militarment per la Guàrdia Civil. El dia 26 al vespre, els membres de La Bandera Negra, van decidir executar el rei quan passegés per la Rambla de Barcelona, en el tros comprès entre Canaletes i el carrer Sant Pau.

Però l’escamot armat amb pistoles i portant una bomba, no va poder realitzar l’operació a causa de la forta vigilància policial. I com que portaven un explosiu van decidir posar-lo a la casa de la baronessa de Maldà que el dia abans havia ofert un ball en honor al rei Borbó.

Tot i el fracàs encara restava oberta la possibilitat de fer esclatar la bomba del túnel quan el rei sortís de Barcelona i passés de nou pel Garraf, en el camí de tornada a Madrid. Per això el 6 de juny, varen anar al Garraf dos membres del Grup dels Set (el Grup dels Set provenien d’Acció Catalana i estaven enquadrats en el SEM) i quatre de La Bandera Negra. Però a l’estació del Garraf, la policia espanyola ja els estava esperant. Sembla ser que un confident infiltrat dins del grup els delatà. Aquest era Joan Terrés, àlies Josep Talavera. La policia també tingué temps de retirar la bomba de quaranta-tres quilos amb la intenció de fer saltar el tren dintre del túnel.

Van ser detinguts Jaume Compte i Canelles, Miquel Badia i Capell, Deogràcies Civit, Emili Granier i Barentre, Jaume Balius i Mir, Marcel·lí Perelló i Domingo, Ramon Fabregat, Antoni Argelaguet, Jaume Julià i Pedrol, Josep Garriga i Aleu, Francesc Ferrer, Pere Manén, Narcís Compte, Antoni Guillamet, Jaume Balius, Ramon Xamar, Josep Papasseit, Vicenç Colominas, Anton Macià, Jaume Macià, Jaume Pons, Lluís Tort, Jaume Pallàs, Josep Marfany, Josep M. Planas, Josep Folch, Raimon Peypoch i Mateu Sust.

La policia espanyola va acusar a Estat Català d’estar darrera del complot, i varen començar les accions repressives contra l’organització. El confident Terrés desconeixia l’existència del Grup dels Set lligat al SEM i per tant la policia va creure que en Fabregat i Argelaguet, membres d’aquest grup, no tenien res a veure en els fets i els va deixar en llibertat provisional, Fabregat va aprofitar l’ocasió i es va escapar a França. Després de llargues sessions de tortures, algun membre de La Bandera Negra va confessar que el SEM feia classes d’instrucció militar i que el Grup dels Sets era el grup d’acció del SEM, per tot això va ser detingut el doctor Miquel A. Baltà, fundador del SEM. Degut a la detenció de Baltà la policia va trobar una llista amb 150 noms d’"alumnes" del SEM , ordres militars de Macià, instruccions per fer bombes, matrius dels talonaris de l’Emprèstit Pau Claris (que servien per finançar Estat Català) i més material. A més es produïren 49 noves detencions.

En el judici, Compte va ser acusat de ser el dirigent del grup, i la sentència fou de pena de mort. També van ser condemnats a mort Marcel·lí Perelló, Jaume Julià i Josep Garriga. Aquestes sentències van ser després commutades per cadena perpètua. També van ser condemnats Miquel Badia, Deogràcies Civit i Francesc Ferrer a dotze anys i un dia. En Miquel Badia va ser condemnat a 12 anys de presó i va ser traslladat al penal de Alcalá (Espanya) i de Ocaña (Espanya).

També es van implicar a més persones, entre d’altres, Joan Coromines i Vigneaux, que el seu pare l’obligà a exiliar-se a Montpeller (com a tall d’anècdota allà completa els seus estudis de llengua i literatura romanes, i de lingüística amb el professor Maurice Grammont, un dels professors que el va influir més) i Ramon Xammar, que es refugià a l’Argentina. Emili Granier-Barrera i Antoni Argelaguet van ser absolts.

Quan els quatre sentenciats a mort van entrar a la presó Model, i dins la consideració molt probable del compliment d’aquesta sentència, un grup de presos polítics aliè als condemnats, va preparar minuciosament la fugida d’aquests, que es trobaven totalment incomunicats. En l’exterior serien recollits per uns cotxes que els traslladarien a la costa i allí serien embarcats immediatament i traslladats a França. Casualment es va descobrir altre intent de fugida que gens tenia a veure amb aquell, però al prendre’s mesures extraordinàries de vigilància en la presó, ambdues operacions es van fer inviables.

Aquest intent d’atemptar contra el rei Borbó va ser conegut com el “Complot de Garraf”, i una de les posteriors protagonista va ser Lola Anglada, on en una famosa campanya de recollida de signatures de dones, arribant a les 200.00 firmes, va aconseguir el perdó reial després d’una intervenció dels caputxins de Pompeia.

Tot i així no va ser fins la caiguda de Primo de Rivera que el rei es va veure obligat a cedir tot signant un indult el dia 2 d’abril, i els presos sortiren en llibertat durant aquest mes. Els set condemnats de l’anomenat complot del Garraf van ser els primers beneficiats al caure la dictadura i van ser amnistiats de la pena cabdal i van poder sortir al carrer. Anglada també va tenir un paper important en la rebuda dels presos de Garraf i amb el Dinar Popular de Germanor en celebració de l’alliberament fet la Diada de Sant Jordi de 1930.

En Joan Crexell va publicar l’any 1988 el llibre “El Complot de Garraf” amb pròleg d’Emili Granier-Barrera i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, on es relata tots els fets.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.