[@more@]

Per aquelles dates a Barcelona es trobava l’exèrcit francès que havia arribat després que Pau Claris, en l’enfrontament de Catalunya amb el rei Felip IV, els hi demanés el seu ajut. També bona part del sud del Principat es trobava ocupat pels terços castellans i ara es dirigien cap a Barcelona per posar fi a la revolta dels catalans.  

Les autoritats franceses organitzaren la resistència i gràcies als combatents catalans, es van poder enfrontar a l’exèrcit del marquès de Los Velez que fou derrotat estrepitosament a Montjuïc i obligat a retirar-se a Tarragona per les forces catalanes, però sobretot per la cavalleria francesa. El marquès de Los Vélez, va fer  una mala planificació de la batalla, la qual va obligar a la retirada de l'exèrcit real, mentre els catalans romanien atrintxerats sota el comandament de Tamarit i D'Aubigny.

El marqués de Vélez, per tal d’assegurar-se la victòria havia distribuït les seves tropes per dues vessants de la muntanya, amb l’objectiu d’encerclar l’enemic al cim d’aquesta. Vélez va organitzar l’exèrcit en tres columnes que van començar a ascendir per les vessants de la muntanya, però la mala organització i comunicació entre aquestes columnes va fer que no fessin una ascensió paral·lela a la muntanya i unes arribessin abans que les altres al cim.  Aquest fet va ser aprofitat pels defensors, que en combatre les columnes una per una els donava un gran avantatge respecte a un enemic totalment desorientat.

Els castellans van ser atacats per uns 400 catalans que els derrotaren espectacularment. Alguns van dir que  havien vist lluitar a Sta. Eulàlia patrona de la ciutat i a Sta. Madrona. Des de dalt de la fortificació de Montjuïc, molts veieren a un home que lluitava contra els castellans i que “anava dos pams sobre terra”. Els catalans guanyaren 20 banderes als terços castellans, que foren posades al balcó de la Diputació. 

Cal que va ser per aquelles dates, quan es va realitzar la primera fortificació a la muntanya de Montjuïc, construïda en forma de quadrilàter de terra amb revestiment de pedra i fang durant trenta dies. Aquesta fortificació provisional va rebutjar l'assalt de les tropes castellanes el 26 de gener. A partir de  1694 es va convertir el fortí en un castell.  

La batalla de Montjuïc, fou el primer enfrontament entre els dos exercits francès i espanyol, que iniciava una nova etapa en convertir el Principat tot ell en un camp de batalla mes de la guerra dels Trenta Anys i aprofundia la divisió del territori sota les dues sobiranies.  

Al llarg de la Guerra dels Segadors, les incursions guerrilleres acabaren de desfer els exèrcits ocupants de Felip IV, si bé la guerra s’allargà uns quants anys i s’acabà perdent; però la batalla de Montjuïc és una bona lliçó històrica, perquè demostra que un exèrcit de mosquits sempre pot vèncer un elefant si sap organitzar-se i lluitar amb astúcia.  

Actualment al Poble-Sec de Barcelona, existeixen una sèrie de carrers que recorden els vencedors d’aquella batalla: el carrer de Tapioles, nom d'un membre de la guarnició catalana,  el carrer de Radas, en honor al capità Agustí Radas i el de Margarit, en memòria de Josep Margarit i de Biure que fou governador de Catalunya i ambaixador de la Generalitat a París i que lluità heroicament. També trobem, el carrer Montfar, en honor de Dídac Montfar Sorts i Cellers que manava l'artilleria catalana. I finalment dir que trobem un carrer dedicat al poeta Cabanyes, si bé, el carrer correspon, a Francesc Cabanyes, capità d'una companyia de miquelets que formà part de les tropes catalanes el 26 de gener. El qualificatiu "poeta" s'afegí al nom del "carrer de Cabanyes" l'any 1949, de manera que es va substituir el patriota català que era homenatjat des del segle XIX pel poeta. Altres herois catalans d’aquella guerra que tenen carrers a Barcelona son Pau Claris, Fontanella i Tamarit.  

L’any 1939, l'exèrcit espanyol, sota les ordres del general Franco, quan va arribar a la portes de Barcelona, sense cap possibilitat de ser derrotat, es  va esperar dos dies a entrar a la capital de Catalunya per a que en coincidís la data i, així, fer que el 26 de gener de 1939 esborrés de la nostra memòria la gran victòria catalana del 1641.  

L'oli, que acompanya l'encapçalament és obra de Pandolfo Reschi (1643-1699) i es troba a la Galeria Corsini, Florència, Itàlia, titulat “La Batalla de Montjuïc”  il·lustra un moment crucial del combat.

Tweet

El president de Catalunya, LLuís Companys va proclamar el sis d’octubre de 1934, l’Estat Català de la República Federal Espanyola, a causa de la involució conservadora del règim republicà. Durant unes hores, el poble català es va enfrontar a l’exèrcit espanyol.

[@more@]

La situació de l’època

El mes de setembre del 1923 un cop d’Estat del general Primo de Rivera, portà una dictadura que durant set anys significà una dura repressió contra el catalanisme i el moviment obrer. La dictadura de Primo de Rivera finalitzà el gener de 1930, amb la dimissió del dictador. El govern espanyol, dirigit pel general Berenguer, va intentar dur a terme una transició que salvaguardés el règim monàrquic, que havia quedat molt desprestigiat per la seva relació amb la dictadura.
El 12 d’abril del 1931, com a conseqüència d’aquest procés de transició, es celebraren unes eleccions municipals, que van ser enteses per tothom com un plebiscit entre la república i la monarquia. La victòria fou per a les candidatures republicanes i enmig de l’entusiasme popular, el 14 d’abril, Francesc Macià, dirigent d’ERC, el partit que va aconseguir més vots, va proclamar a Barcelona la República Catalana, hores abans que a l’Estat s’hi proclamés la Segona República Espanyola, la monarquia borbònica havia estat enderrocada. Amb la proclamació de la República es produí un cert reconeixement de la nació catalana, tot otorgant al Principat de Catalunya, mesos més tard, un Estatut d’Autonomia, on el 98% del poble català hi votà a favor.
Tot i així, la conflictivitat nacional i obrera no es va solucionar, al contrari, cada vegada es va anar empitjorant més i més, amb el rerafons del "crack" del 1929 i la seva greu crisi econòmica. Quan a les eleccions legislatives espanyoles del 1933, van guanyar les dretes es va iniciar una política contrareformista impulsada per empresaris, terratinents i sectors del nacionalisme espanyol contra les moderades reformes dels primers anys de la República que va provocar moltes tensions.
Al Principat les relacions amb el govern espanyol es van anar agreujant progressivament. La situació s’enrarí molt més quan el Parlament Català va aprovar la Llei de Contractes de Conreu, l’abril del 1934. Aquesta llei fixava el tipus de renda i garantia la permanència de l’arrendatari en permetre-li l’accés a la propietat de la terra que conreava, especialment als rabassaires, però va comportar la immediata oposició de la Lliga de Catalunya, i dels grans propietaris, agrupats a l’Institut Català de Sant Isidre que veien perillar els seus interessos econòmics. Francesc Cambó, en representació de la Lliga, va presentar recurs d’inconstitucionalitat, davant del “Tribunal de Garantias Constitucionales” a Madrid, tot al·legant la incompetència del Govern de la Generalitat per a legislar en matèria social agrària. A principis de juny, el tribunal espanyol va deixar sense efecte la llei catalana, però el dia 14, el Parlament de Catalunya, en un acte de reafirmació, va tornar a votar íntegre la llei que havia estat rebutjada per l’Estat mentre els pagesos interessats en la seva aplicació eren mobilitzats per la Unió de Rabassaires.
Amb el rerafons de la Llei de Contracte de Conreu, van sorgir rumors que a l’octubre, el govern espanyol aprovaria l’entrada de la CEDA en el seu govern, un partit feixista presidit per Gil Robles i que feia costat als grans terratinents agraris més intransigents i que havia manifestat la seva oposició ferma a l’Estatut de Catalunya. Aquest fet va impulsar els partits obreristes i les centrals sindicals ha signar un pacte per fer front a les dretes. Però malgrat el pacte d’unitat, que tingué el nom d’Aliança Obrera, la CNT, el sindicat majoritari, se’n va quedar al marge.
Però també des de la Generalitat i des de diferents sectors del nacionalisme català es van anar preparant per a un possible accés de la dreta al govern.

Així a través del Conseller de Governació i destacat militant d’Estat Català, Josep Dencàs, es van comprar armes, es va reorganitzar el sometent i els Mossos d’Esquadra.
A començaments d’octubre del 1934, els rumors es van fer realitat, tres ministres de la CEDA van entrar en un govern presidit per Alejandro Lerroux del Partit Radical. I els esdeveniments es van precipitar.
El PSOE i d’altres partits de tot l’Estat va trencar les seves relacions amb el govern i es va declarar una vaga general el dia cinc. A Astúries la vaga general es va transformar en una revolució proletària i a Barcelona uns 3.400 militants d’Estat Català, Palestra, Nosaltres Sols, Aliança Obrera, Esquerra Republicana de Catalunya, Unió de Rabassaires i el Partit Nacionalista Català es va concentrar a les seves seus locals, alguns d’ells amb armes, tot esperant ordres de la Generalitat. Al vespre, després de parlar Companys per la ràdio tot demanant calma i serenitat, una manifestació va arribar fins a la Plaça Sant Jaume exigint armes, però es va dissoldre sense incidents

L’endemà, sis d’octubre, a diferents indrets de Barcelona es veieren escamots de joves armats patrullant pels carrers i la vaga general es va estendre arreu. A mig matí, els locals dels partits polítics continuaven plens de gent esperant ordres.
Al migdia, Josep Dencàs, va parlar per ràdio anunciant que ocupava militarment la ciutat, amb escamots d’homes d’organitzacions patriòtiques i nacionalistes i que a les vuit del vespre, el president Companys faria un parlament des del balcó del Palau de la Generalitat.
Després de les paraules de Dencàs, es van alçar barricades en alguns carrers i pels locals de partits nacionalistes es van repartir armes. Paral·lelament, per les emissores de ràdio van començar a emetre cançons patriòtiques.
A primeres hores de la tarda, a la Plaça Universitat es va realitzar una revista militar als escamots. Cap a quarts de vuit del vespre, una manifestació es va dirigir des de Plaça Catalunya, fins a la Plaça Sant Jaume per escoltar les paraules de Lluís Companys.A un quart de vuit, el President es va adreçar al poble, per proclamar l’Estat Català:
“Catalans!
Les forces monarquizants i feixistes que d’un temps ençà pretenen de trair la República han aconseguit llur objectiu i han assaltat el poder.
La Catalunya liberal, democràtica i republicana no pot estar absent de la protesta que triomfa arreu del país, ni pot silenciar la seva veu de solidaritat amb els germans que, en les terres hispanes, lluiten fins a morir, per la llibertat i pel dret. Catalunya enarbora la seva bandera i crida tothom al compliment del deure i a l’obediència absoluta al govern de la Generalitat, que, des d’aquest moment, trenca tota relació amb les institucions falsejades.
En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el poble català el més poderós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica.
El Govern de Catalunya estarà en tot moment en contacte amb el poble. Aspirem a establir a Catalunya el reducte indestructible de les essències de la República. Invito tots els catalans a l’obediència al govern i que ningú no desacati les seves ordres. Amb l’entusiasme i la disciplina del poble ens sentim forts i invencibles. Mantindrem a ratlla qui sigui, però cal que cadascú es contingui, subjectant-se a la disciplina i a la consigna dels dirigents. El Govern, des d’aquest moment, obrarà amb energia inexorable perquè ningú no tracti de pertorbar ni pugui comprometre els patriòtics objectius de la seva actitud.
Catalans! L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del President Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República en el cor de tots.
Visca Catalunya, Visca la República i Visca la Llibertat!”

Estat de guerra

Després de la proclamació de l’Estat Català, el President Companys va telefonar al capità general de Catalunya, el general Domènec Batet, perquè es posés sota les seves ordres, però aquest el va requerir que com a President de la Generalitat, era ell que s’havia de posar sota la seves ordres, però en negar-se Companys, Batet va declarar l’estat de guerra, tal com el govern espanyol li va indicar, i féu sortir l’exèrcit al carrer poc abans de les onze de la nit.
En diferents punts de la ciutat, es van construir més barricades i els edificis de la Generalitat van ser preparats per a resistir de qualsevol atac. Per tota la ciutat es va situar nombrosa gent armada i es van ocupar i requisar alguns edificis públics. Al passeig de Gràcia-Plaça Catalunya es va produir un intens tiroteig entre els escamots i l’exèrcit.
Al local del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), a la Rambla de Santa Mònica, un grup de 30 militants, amb disset armes van decidir de defensar l’Estat Català proclamat pel president Companys. Atrinxerats van combatre contra una companyia d’infanteria, que pretenia desallotjar-los i desarmar-los. Durant els combats van morir un sergent i cinc soldats i d’altres van ser ferits. L’exèrcit espanyol va canonejar el CADCI, i van morir els patriotes i membres del Partit Català Proletari: Jaume Compte, Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina. La resta d’insurgents van fugir pels terrats, deixant els cossos dels seus companys.A la Delegació de Policia de Santa Mònica, l’exèrcit va emplaçar peces d’artilleria i els assetjats es van rendir sense disparar cap tret. Al carrer Salmerón, Rambla del Prat, la Guàrdia Civil va atacar una barricada defensada pels escamots d’Estat Català, on feren una resistència ferotge obligant a la Guàrdia Civil a assaltar les barricades amb la baioneta calada. Dos patriotes van morir durant el combat. A la Via Laietana, un altre grup va mantenir un enfrontament amb l’exèrcit, fins a la matinada.
A les deu de la nit, una columna d’artilleria es va dirigir al Palau de la Generalitat, que es trobava defensat pels Mossos d’Esquadra dirigits pel comandant Pérez i Farràs. Mentre els militars prenien posicions per la Plaça Sant Jaume, els Mossos van atacar els militars i van morir sis soldats i tot seguit es van replegar i van entrar a l’Ajuntament. Un contingent de Guàrdies d’Assalt i d’escamots armats, atacaren als soldats per la reraguarda, per Via Laietana, però van ser rebutjats. Una companyia de metralladores de l’exèrcit van ocupar les cases properes a la Generalitat. A trenc d’alba, els canons van disparar contra el Palau de la Generalitat i de l’Ajuntament. A les sis del matí, el president Companys, que s’havia negat a fugir, va telefonar al general Batet per dir-li que es rendia i que donés l’ordre d’aturar el foc.
A l’edifici de Governació, on hi resistia Josep Dencàs amb un centenar d’homes, els combats van durar fins a les sis de la matinada, hora que el conseller va posar una bandera blanca, tot produint-se una dispersió general, mentre que Dencàs fugia per les clavegueres cap a l’exili a França.
A les vuit del matí encara hi havia per Barcelona, grups d’escamots armats que no s’havien assabentat de la capitulació i poc a poc que es va estendre la noticia, es van abandonar armes i posicions i la gent va retornar cap a casa. Molts d’aquests homes, ni tant sols van rebre l’ordre que esperaven i tampoc van tenir esment dels combats ni de la gravetat dels fets. D’altres van marxar abatuts per la derrota que s’havia patit.
Josep Dencàs, va esdevenir el responsable de l’organització militar que havia de donar suport, a la nova situació creada per la proclama del President de la Generalitat, però la deserció del Comissari General d’Ordre Públic, Coll i Llach, juntament amb la passivitat del coronel Ricard, cap de la Guàrdia d’Assalt, provocà una notable descoordinació i va impossibilitar que els 3.200 guàrdies d’Assalt, més els 400 mossos d’Esquadra, i els 3.400 militants d’organitzacions polítiques i sindicals, poguessin fer front amb èxit a les forces de l’exèrcit, i per tant, la insurrecció va estar abocada al fracàs. En aquest aspecte cal fer esment de la posició de la CNT, que es mantingué al marge del conflicte, entenent que era una revolta de Palau. La CNT només va intervenir-hi per donar ordres de tornar a treballar.
Aïllat el govern català al Palau de la Generalitat, aquest es va rendir a les sis del matí del dia set, a les forces de l’exèrcit, on van ser empresonat als vaixells "Uruguay" i "Ciudad de Càdiz". En total van morir una quarantena de persones, entre militars i defensors catalans.

El govern espanyol fou implacable contra el govern de la Generalitat i tots els revoltats.Així a més de l’empresonament, el judici i la condemna a cadena perpètua del President i els Consellers de la Generalitat, es van destituir els Ajuntaments governats per les esquerres i la repressió va comportar l’empresonament de gairebé 3.400 militans i quadres polítics, molts d’ells d’ERC, que tenien càrrecs en els ajuntaments, i també funcionaris de la Generalitat, dirigents de sindicats, periodistes, empleats del comerç, etc. El comandant Pérez i Farràs, cap dels Mossos d’Esquadra va ser condemnat a mort, si bé, després d’una campanya demanant l’indult, aquest li va ser concedit. La majoria de centres polítics de les organitzacions revoltades van ser clausurats, així com molts diaris tancats i es va imposar una forta censura de premsa. La intel·lectualitat catalana també fou l’objecte de la repressió, foren empresonats el mestre Pompeu Fabra, l’arqueòleg Pere Bosch i Gimpera, rector de la Universitat Autònoma, el doctor Josep M. Batista i Roca, i també cent cinquanta persones entre professorat i personal administratiu, van ser expulsades de la Universitat.
La majoria dels detinguts van ser empresonats en tres vaixells-presó ancorats en ports catalans, però després van ser deportats a presons espanyoles.
Uns 1.400 parcers van ser desnonats de les terres que conreaven i desenes de persones es van exiliar. A la resta dels Països Catalans, també es van clausurar locals de partits d’esquerra i republicans, es van tancar diaris, es van destituir Ajuntaments i es van empresonar a centenars de dirigents i regidors.
A més es va anul·lar l’Estatut de Catalunya, i es va proclamar un règim d’excepció que va ser controlat pels partits de dretes i la Lliga. Durant més d’un any, Catalunya va tornar a viure sense el nivell d’autogovern aconseguit amb tantes dificultats. Tot i així, un moviment de solidaritat envers els empresonats va recórrer tot el país.
El febrer de 1936 van tornar a celebrar-se eleccions i tots els partits d’esquerra, republicans i obrers van formar una coalició a Catalunya anomenada Front d’Esquerres. El restabliment de l’Estatut, l’amnistia dels presos polítics, el restabliment dels ajuntaments elegits el gener de 1934, l’aplicació de la Llei de Contractes de Conreu, el retorn dels parcers desnonats van ser les seves propostes electorals. El Front d’Esquerres va obtenir un triomf rotund i això va comportar l’alliberament de tots els empresonats, i el restabliment de la normalitat democràtica. El president Companys, el dia de la seva arribada a Catalunya i des del balcó de la Generalitat, es va dirigir al poble català dient: “Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment, res de venjances, però si un esperit nou de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”.

Tweet

El 13 de març de l’any 1311 a la riba del riu Cefís, els Almogàvers van lliurar una de les seves batalles més famoses i victorioses en el marc de la campanya d’expansió pel Mediterrani.

[@more@]

A inicis del segle XIV, els Almogàvers es van introduir a Tessàlia, territori en mans dels Francs des de la 4rta croada, i van ser contractats per Gautier de Brienne, duc d’Atenes, per repel·lir els grecs. Novament, els catalans, com en campanyes anteriors, va resoldre la batalla brillantment però, en acabar-la, van descobrir que no solament no els volien pagar, sinó que els expulsaven d’Atenes. Les pressions de l’aliança Venècia-Constantinopla sumades al desig de Gautier de Brienne de posar fi a la Companyia Catalana que anava camí de convertir-se en una llegenda, va fer que els sortís a buscar, tot reunint el millor del millor de la cavalleria europea.

Els almogàvers es van adonar que es trobaven en una franca inferioritat numèrica, així que van aprofitar les possibilitats que els hi oferia el terreny. Es van instal·lar a la plana de Queronea, la gran plana que porta a Tebes on el riu dibuixa nombrós meandres i forma el llac Copais, avui sec. Entre muntanyes, en aquella àmplia depressió per on passen els camins de Tessalònica a Atenes i comuniquen amb Macedònia, la conca de Tessàlia i Àtica, el terreny pla fins a perdre’s de vista, cobert d’herbassars, ofereix camps de batalla propicis per a l’acció ofensiva i les cavalcades.

Aquell terreny podia temptar a la cavalleria franca però no a la infanteria almogàver. Però és allà, a la ribera dreta del Cefis, tocant els pantans i el llac, no lluny del camí de Tebes on decideixen presentar batalla. L’enemic, pensen, creurà que el terreny els és avantatjós i acudirà confiat.

L’estratègia estava calculada. Els almogàvers escullen el lloc amb precisió i preparen el terreny acuradament. Delimiten el front de batalla amb atrinxeraments. Davant d’aquesta línia, on es proposen atreure l’enemic, condueixen les aigües del riu Cefis per mitjà de petits canals que excaven per inundar el terreny que els herbassars dissimularan. Fet això se situen darrere del camp inundat, en terreny sec, en la distància apropiada per a les seves armes de tir.

Aquesta era una aposta extremadament arriscada ja que no hi havia retirada possible, havien quedat atrapats entre el llac Copais, el riu Cefís i l’enemic franc, no hi havia més opció: lluitar o morir.

Al cap d’unes hores els francs van començar a aparèixer en l’horitzó i en posició de batalla, encapçalats per Gautier de Brienne. L’exèrcit franc era tant superior i imponent, que els únics aliats dels catalans, els turcoples, soldats turcs de religió cristiana i que feia més de cinc anys que estaven amb els catalans, van fugir en desbandada, fet que debilitava les forces en cavalleria i augmentava més la superioritat dels francesos. En canvi, l’exèrcit català es va veure reforçat per uns 500 catalans mercenaris que havien estat contractats pels francs. Els soldats es negaren a lluitar a favor dels francesos: la sang catalana només podia vessar d’una sola banda i ells, no s’enfrontarien als seus germans. Els catalans es trobaven sols, però units.

Així doncs, 12.000 soldats i 3.000 cavallers francs, s’enfrontaven a 3.000 almogàvers a peu i 500 a cavall.

Amb aquesta desigualtat de forces va començar la batalla. L’exèrcit dels francs, que venia del sud es presenta al front que els almogàvers ja ocupaven. S’aturen fora de l’abast de les armes de tir i es despleguen paral·lelament a l’exèrcit enemic. D’aquesta manera Gauiter es trobava on els almogàvers volien, just darrere del camp inundat però que, sota els herbassars, oferia l’aspecte net i pla d’una camp de torneig. La Gran Companyia s’havia situat justa a l’altre banda. L’ala esquerra tocant al pantà, la dreta coberta per la cavalleria.

Els francesos van llençar una primera càrrega, però de mica en mica el llot els va anar frenant fins a quedar immobilitzats, a causa del pes de les armadures i els cavalls. Seguidament els francs van llençar una segona càrrega de cavalleria, però aquesta va córrer la mateixa sort que l’anterior. Ja estaven a tret dels almogàvers, i va començar a caure sobre ells una pluja de fletxes i dards.

Al crit de Sant Jordi! i Desperta Ferro!, les files d’almogàvers surten dels seus atrinxeraments, espasa i daga en mà, caient a sobre dels cavallers desmuntats buscant les juntes de les seves armadures per assestar-los un cop de gràcia mortal. Molt aviat deixa de ser una lluita per convertir-se en una matança. Els cavallers francs són apunyalats i degollats sense poder oposar defensa. I per arrodonir, els turcoples, que s’havien mantingut al marge en la batalla, veient-la decidida a favor dels de sempre es llancen a rematar la feina.

Davant de l’astorament dels francesos els almogàvers van abraonar-se sobre un enemic indefens el qual no els va resultar gens difícil de exterminar. Mentre la infanteria almogàver eliminava metòdicament i un per un tots els prohoms i cavallers més influents del regne de França la cavalleria catalana es llençava sobre una infanteria francesa poruga i en retirada.

En la batalla hi moriren el mateix Gauiter de Brienne i la majoria dels seus nobles i cavallers, i tot i que el botí aplegat pels almogàvers fou considerable, més que or i esclaus, aquesta vegada seria un verdader territori en terra grega.

L’endemà elegiren com a capità Roger Desllor. La batalla representà la fi de la vida errant de la companyia catalana i el seu establiment al ducat d’Atenes. Amb aquesta batalla els catalans van reforçar el seu prestigi en terres gregues, a l’exterminar una part molt important de la noblesa francesa.

De facto, els catalans es converteixen en una mena d’Estat, de moment sense senyor, una cosa inconcebible en aquella època, per la qual cosa van sol·licitar la protecció del rei Frederic III de Sicília, que els atorga la seva protecció en 1317. La batalla representà la fi de la vida errant de la companyia catalana i el seu establiment al ducat d’Atenes, que van retenir durant més de setanta anys. La bandera de les quatre barres va onejar durant tot aquest temps al Partenó. Després, l’any 1318, van estendre el seu domini al sud de Tessàlia, on van constituir el ducat de Neopàtria, unit al d’Atenes, incorporant-se tots dos a la Corona d’Aragó en temps de Pere IV.

Tweet

La Coronela era la milícia popular que va defensar Barcelona, durant la guerra de Successió, especialment durant el darrer setge, a partir de juliol de 1713 i fins l’11 de setembre de 1714.

[@more@]

De tots els cossos i formacions que van defensar la capital catalana, el 1714, la Coronela era el cos més preparat, més motivat i més nombrós. Era un milícia constituïda per la gent dels gremis de Barcelona. Té l’origen en l’antiga host de la ciutat, reorganitzada el 1646. A les darreries del setge la influència de poder civil sobre la Coronela havia minvat totalment i el Braç Militar de Catalunya (les autoritats militars), en van tenir un control gairebé absolut. Les quantioses baixes que van partir varen ésser ocupades pels reforços vinguts de tota Catalunya abans del juny de 1714, data a partir de la qual el setge es tancà de manera definitiva sobre Barcelona.

La milícia gremial reuní més de la meitat dels efectius que defensaren la ciutat, agrupant-los en sis batallons i quaranta-vuit companyies, que es distribuïren al llarg del perímetre emmurallat. Estava formada per homes de totes les edats agrupats per les seves professions o gremis. Cada companyia constava d’individus d’un mateix gremi, i si els efectius resultaven escassos, s’agrupaven dos o tres gremis. El seu comandant era el Conseller en Cap de la ciutat, el darrer fou Rafael Casanova, el qual estava assessorat per militars professionals. El seu estendard, era la bandera de Santa Eulàlia. A més cada companyia tenia el seu pendó o bandera pròpia, amb colors, sants, dibuixos, animals. Les pagues de la tropa era sufragades pels mateixos gremis, per alleugerir a les autoritats de les despeses de la guerra.

El seu uniforme era de color blau marí, color molt utilitzat pels catalans. La casaca estava folrada de vermell al igual que el coll i les grans bocamànigues. Les polaines també vermelles i el corresponent tricorni.

La resistència de Barcelona es prolonga durant tretze mesos i aquest fet va impressionar l’opinió pública europea. A partir del 29 de juliol de 1714 arran del decret de mobilització, la Coronela agrupà tots els homes de catorze anys en amunt. L’organització fou imitada a Palma de Mallorca pel lloctinent marquès de Rubí pel desembre del 1713.

L’11 de setembre es va iniciar l’assalt final. L’exèrcit francocastellà tenia 35.000 homes i 5.000 de cavalleria. Barcelona, en canvi, no disposava sinó de 5.000 homes per a la seva defensa, i només 2.000 d’aquests eren de forces regulars: la majoria les integraven les milícies de la Coronela. Durant el combat, quan Casanova s’adreçà al portal Nou i, enarborant la bandera de Santa Eulàlia i voltat dels prohoms de l’escorta, arrossegà al contraatac diverses companyies de la Coronela i durant una hora i mitja hom disputà una terrible batalla cos a cos. Rafael Casanova rebé una bala a la cuixa i hagué de cedir la bandera al comte de Lanuça, protector del braç militar. Fou hospitalitzat al col·legi de la Mercè, on el visitaren el conseller segon, Salvador Feliu de la Penya, i diversos militars, que li sotmeteren un projecte de capitulació, el qual es veié forçat a aprovar. Temorosos de la repressió filipista, alguns familiars i amics seus decidiren de fer-lo passar per mort.

Finalitzada la batalla, el seu sergent major, Feliu Nicolau de Monjo i Corbera va poder escapar de la repressió borbònica i cremà les "Tabletes" per evitar que en cap cas caiguessin en mans castellanes i fossin usades per a la repressió dels supervivents i els familiars dels caiguts. Les "Tabletes", eren uns documents on constaven detalladament, tots els noms i cognoms de tots i cadascun dels combatents de la Coronela, el seu lloc i data de naixement, el seu grau, els regiments on serviren, els llocs on lluitaren, i la data i el lloc on foren ferits o morts. Per aquest fet, actualment només ens coneix la llista amb els noms dels oficials.

La Coronela va ser la primera institució dissolta pels borbònics en ocupar Barcelona amb un decret del 13 de setembre de 1714.

La Coronela estava organitzada en 6 Batallons:

Comandants superiors de la Coronela:

Coronel: (Honorífic) el Conseller en Cap del Consell de Cent, Rafael Casanova i Comes.(ferit l’11 de Setembre de 1714)
Tinent Coronel: Josep de Peguera i Vilana-Millàs
Sergent Major: Feliu Nicolau de Monjo i Corbera (ferit el 14 d’Agost de 1714; exiliat a Viena)
Capità agregat: Francesc Lleonart (Mort l’11 de Setembre 1714)
Tinent: Pere Anton Moreno
Tinent: Joan de Romera

1ER BATALLÓ DE LA CORONELA: EL DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT

1ª Companyia: Adroguers
Capità Honorífic: el Conseller en Cap del Consell de Cent, Rafel Casanova i Comes.(ferit l’11 de Setembre de 1714)

2ª Companyia: Mercaders
Capità: Francesc Burniach i Teixidor
Tinent: Josep Duran

3ª Companyia: Sastres
Capità: Magí de Ninot (Mort el 12 d’Agost de 1714)
Tinent: Cosme Guiu (Mort el 12 d’Agost de 1714)
Alferes: Segimon Cassanyes (Mort el 12 d’Agost de 1714)

4ª Companyia: Ferrers, Agullers, Manyans i Clavetaires
Capità: Ignasi Boria Sanaüja
Tinent: Salvador Casanoves

5ª Companyia: Mestres de Cases i Molers
Capità: Antoni de Vilana i Júdice
Alferes: Macià Focs

6ª Companyia: Espasers, Tapiners, Oripellers i Guadamassilers
Capità: Josep de Ferrer i Gironella (exiliat)
Tinent: Francesc Oliveres
Alferes: Ignasi Pons

7ª Companyia: Estudiants de Lleis
Capità: Marià Bassons (Mort el 12 d’Agost de 1714)
Tinent: Salvi Mallol (ferit el 12 d’Agost de 1714; Mort l’11 de Setembre de 1714)
Alferes: Pasqual Català i de Montsonís (ferit el 12 d’Agost de 1714; Mort l’11 de Setembre de 1714)

2on BATALLÓ de la CORONELA: el de la IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA VERGE MARIA

1ª Companyia: Notaris Públics
Capità: Josep Oliver, comte de Camprodon (ferit el 15 d’Agost de 1714; Mort l’11 de Setembre 1714)
Tinent: Vicenç Duran (Mort l’11 de Setembre 1714)

2ª Companyia: Pellaires i Tintorers de draps
Capità: Antoni Vila i Mata
Tinent: Francesc Busquets

3ª Companyia: Calceters i Candelers de Seu
Capità: Jeroni Auter

4ª Companyia: Cotoners i Assaonadors
Capità: Francesc de Bastero i Lledó (el 1714 intentà desertar i fou empresonat)
Tinent: Feliu Montserrat

5ª Companyia: Mariners i Mestres d’Aixa
Capità: Josep Toda i Gil
Alferes: Onofre Trinxent

6ª Companyia: Julians, Guanters, Ollaters, Cartaires, Soguers, Ferreters i Pentiners
Capità: Carles de Ribera i Claramunt (ferit el 2 d’Agost de 1714; ferit el 14 d’Agost de 1714; desterrat a Lleó on morí)

7ª Companyia: Flequers i Forners
Capità: Francesc de Llinàs i Escarrer (ferit el 12 d’Agost de 1714; ferit l’11 de Setembre de 1714)

8ª Companyia: Velluters i Espoliners
Capità: Francesc de Castellví i Obando (ferit el 12 d’Agost de 1714; exiliat; autor de “Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725”)
Tinent: Jacint Cortès (Mort l’11 de Setembre 1714)

9ª Companyia: Espardenyers
Capità: el Tinent Coronel, Josep de Peguera i Vilana-Millàs
Alferes: Joan Santus

3er BATALLÓ de la CORONELA: el de SANTA EULÀLIA

1ª Companyia: Notaris Públics Reials
Capità: Carles Oliver i Bataller

2ª Companyia: Sabaters
Capità: Josep Boria i Gualba (ferit l’11 de Setembre 1714)
Alferes: Bernat Martí

3ª Companyia: Boters
Capità: Francesc Vilana i Vilamala
Alferes: Pere Pau Vergés

4ª Companyia: Teixidors i Retorcedors de Llana, Carders, Garbelladors
Capità: Miquel de Calderó i Vidal

5ª Companyia: Flassaders, Llibreters, Vidriers, Escultors i Dauradors
Capità: Francesc de Bassols i Rafart (Mort l’11 de Setembre 1714)
Tinent: Oleguer Planes

6ª Companyia: Barreters d’agulla i Passamaners
Capità: Lluís de Claresvalls i de Miquel
Tinent: Pere Casajoana

7ª Companyia: Macips de Ribera i Bastaixos
Capità: Francesc d’Aloy i de Guitart (ferit el 14 d’Agost de 1714)

8ª Companyia: Esparters, Capsers i Torners
Capità: Jeroni de Claresvalls i de Miquel (Mort l’11 de Setembre 1714)
Tinent: Juame Saiol

4rt BATALLÓ de la CORONELA: el de la SANTA MADRONA

1ª Companyia: Candelers de Cera i Pintors
Capità: Josep de Peguera i Aimeric (ferit l’11 de Setembre 1714)
Tinent: Josep Vives (Mort l’11 de Setembre 1714)

2ª Companyia: Argenters
Capità: Gaspar de Berard i de Cortiada, baró d’Esponellà
Alferes: Pere Joan Sampere

3ª Companyia: Hortolans del Portal de Sant Antoni
Capità: Vicenç de Magarola i Escatllar (ferit l’11 de Setembre 1714)
Alferes: Onofre Santus

4ª Companyia: Teixidors de Lli
Capità: Joan Ponsich i Monjo (Mort l’11 de Setembre 1714)

5ª Companyia: Corders de Cànem i Viola
Capità: Francesc Sunyer i Guasch (Mort l’11 de Setembre 1714)

6ª Companyia : Descarregadors
Capità: Onofre Homdedéu i Toda (exiliat)
Tinent: Jacint Tremolet

7ª Companyia: Velers
Capità: Rafael Llinàs i Riber (Mort l’11 de Setembre 1714)

5è BATALLÓ de la CORONELA: el de SANT SEVER

1ª Companyia: Notaris Causídics
Capità: Francesc Mas i Duran, germà del Sergent Major (Mort l’11 de Setembre 1714)

2ª Companyia: Ferrers i Calderes
Capità: Joan Catà i Renau
Alferes: Bartomeu Reix

3ª Companyia: Hortolans del Portal Nou
Capità: Tomàs de València

4ª Companyia: Gerrers, Ollers, Matalassers i Perxers
Capità: Antoni Berardo i Morera (ferit l’1 de Juliol de 1714; Mort l’11 de Setembre 1714)
Tinent: Bernat Feu

5ª Companyia: Daguers i Beiners
Capità: Manuel Rocajulià i Llunes (ferit l’1 de Juliol de 1714)

6ª Companyia: Carnissers
Capità: Feliu Teixidor i Sastre

7ª Companyia: Sabaters de Vell
Capità: Jeroni de Salvador i Lledó (Mort el 5 d’Agost de 1714)
Tinent: Josep Espinalt

8ª Companyia: Tintorers, Retorcedors de Seda i Hostalers
Capità: Francesc Alemany i Magarola
Tinent: Joan Cavaller

9ª Companyia: Estudiants de Medicina, Filosofia i Teologia
Capità: Josep Fornés
Tinent: Josep Penya (Mort l’11 de Setembre 1714)
Alferes: Josep de Pujalt (Mort l’11 de Setembre 1714)

6è BATALLÓ de la CORONELA: el de la MARE DE DÉU DE LA MERCÈ

1ª Companyia: Freners
Capità: Josep de Lanuza i de Gelabert, fill de Joan Lanuza i Oms, comte de Plasència (Mort l’11 de Setembre 1714)

2ª Companyia: Fusters
Capità: Joan Francesc Masdéu i Pla (Mort el 13 d’Agost de 1714)
Alferes: Jaume Serra (ferit el 13 d’Agost de 1714)

3ª Companyia: Mercers i Botiguers de Teles
Capità: Antoni Berenguer i Gabriel (ferit l’11 de Setembre 1714)
Tinent: Jaume Pi

4ª Companyia: Blanquers
Capità: Josep de Ramon i Magarola

5ª Companyia: Escudellers
Capità: Josep de Mata i de Copons, comte de la Torre de Mata (ferit el 13 d’Agost de 1714; ferit l’11 de Setembre 1714)

6ª Companyia: Taverners
Capità: Antoni Lledó i Matalí (Mort l’11 de Setembre 1714)

7ª Companyia: Fadrins Sastres
Capità: Josep d’Asprer (exiliat)
Tinent: Agustí Vilarrúbia

8ª Companyia: Revenedors
Capità: Josep de Codina Costa (Mort l’11 de Setembre 1714)
Tinent: Josep Mestres

Coronela de Barcelona: honor i glòria!

Tweet

En Josep Antoni Villascusa i Martín va morir a Alzira, el 20 de juliol de 1984, a l’edat de 27 anys, després d’esclatar-li un artefacte explosiu. Ell era el puntal de l’organització Terra Lliure al País Valencià.

[@more@]

Josep Antoni Villascusa i Martín va néixer l’any 1957 a Quart de Poblet (l’Horta). De jove, juntament amb la seva família emigrà a Alemanya, com tantes altres, a la recerca de feina. En tornar als Països Catalans visqué entre Castelldefels i València, militant al Partit Socialista d’Alliberament Nacional on es va destacar, segons Josep Guia, “com un militant escrupolós, d’absoluta confiança i seriositat, i amb una consciència de classe impressionant”. Va estudiar peritatge químic i va treballar de cambrer. Toni Villascusa, que fou un dels impulsors de la Coordinadora Independentista del Baix Llobregat, i dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, decidí, en un moment donat donar el pas a la lluita armada i militar a Terra Lliure.

La matinada del 20 de juliol, arribà amb el seu cotxe a Alzira (Ribera Alta) i es va disposar a col·locar un artefacte explosiu, activat per un sistema elèctric de rellotgeria. Abans de baixar del cotxe fa les darreres comprovacions del circuit i connecta el giny a la càrrega explosiva. Baixa del cotxe i camina cap al seu objectiu, una oficina de l’INEM. Les oficines de l’INEM eren un dels objectius preferits pels escamots de Terra Lliure, atès el seu paper de gestors de l’atur i el seu rol objectiu contra la classe treballadora.

Però la bomba li esclata a sobre i en Toni cau a terra mortalment ferit. Ha perdut part d’un braç i de la cuixa dreta. A terra, al seu costat, la seva pistola Firebird, que duia per protegir-se. Als primers que corren per ajudar-lo, ja moribund, els hi va donar dos missatges: demanar que no li administraren antibiòtics (ja que seguia una dieta macrobiòtica estricta) i demanar que telefonin la seva companya Antònia Flores i els prega que li diguin que encara és viu. Després va perdre el coneixement, i ja no el recuperà més.

La seva companya, Antònia Flores, en assabentar-se’n, viatja des de Castelldefels, on viuen, fins a València, on ha estat traslladat en Toni en estat de coma. No aconsegueix veure’l i és detinguda en companyia de Núria Codina, que l’havia acompanyat en el viatge.

Gràcies a la trucada a la seva companya, militants independentistes se n’assabentaren del tràgic succés i van poguer netejar qualsevol mena de pista que hagués romàs a casa d’en Toni i Antonia, impedint que l’onada antirrepressiva afectés a altres combatents catalans. Tot i així, a Barcelona també són detinguts Jordi Moners, Jordi Solé i Caterina Castillo, tots ells militants del PSAN i naturistes, units a Toni Villaescusa per una antiga amistat. Van haver de romandre encara uns dies a la presó, fins que el jutge va decidir de posar-los en llibertat.

L’enterrament d’en Toni, va ser impressionant. El sepeli es visqué amb gran tensió al poble, amb els independentistes criminalitzats des dels diferents mitjans de comunicació. El seu pare, malgrat no compartir la seva ideologia, va demanar que la senyera estelada cobrís el seu taüt. «Ell no n’hauria volgut cap altra», va assegurar. Els seus companys, va portar al damunt de les seves espatlles el taüt amb el lluitador mort, des de l’església del poble fins el cementiri. La policia, en un darrer acte de prepotència, va impedir l’assistència de la seva companya l’Antònia a l’enterrament, argüint motius de seguretat. A més, durant la vetlla, només se li va permetre veure el cos del seu estimat només durant mig hora.

Punys en alt, Els Segadors i La Internacional van acompanyar les despulles en el seu darrer viatge.

La mort en combat de Toni Villaescusa va suposar un cop molt fort per a Terra Lliure. Ell era el puntal de l’organització al País Valencià, i un militant de grans qualitats humanes, sempre disposat a donar un cop de mà als companys en dificultats.

Tweet

El 6 de juny de 1925 la policia espanyola detenia una bona colla de separatistes catalans, acusats d’atemptar contra el rei Alfons XIII. La gran majoria eren membres de Bandera Negra, una suborganització d’Estat Català, creada per lluitar contra la dictadura de Primo de Rivera i per la llibertat del nostre poble.

[@more@]

En el mes de setembre de 1923 va tenir lloc un cop d’estat pel general Primo de Rivera a l’Estat Espanyol. Primo de Rivera formà un Directori militar amb la missió d’establir l’ordre públic, suspengué el règim constitucional, establí una rígida censura i prohibí tots els partits polítics i sindicats, llevat dels lligats a la patronal . Ja al cap de pocs dies el nou govern publicà un decret dictant mesures i sancions contra el catalanisme, pel decret de 18 de setembre de 1923, anomenat de Repressió del Separatisme, on va sotmetre als tribunals militars els atacs a la unitat de la pàtria i prohibia l’ús de la bandera catalana La dictadura va suposar una dura repressió contra el catalanisme i el moviment obrer. Mesos abans, havia estat assassinat Salvador Seguí, conegut com el noi del Sucre, líder de la CNT i advocat dels obrers.

Des de l’independentisme, autoanomenat separatisme en aquella època, es va lluitar des de diferents fronts. Un d’ells el va propulsar Bandera Negra, suborganització de l’Estat Català i dirigida per Daniel Cardona. Va ser fundada a principis de maig de 1925 per militants d’Estat Català i de la Societat d’Estudis Militars d’Acció Catalana i coneguda també com a Santa Germandat Catalana. Entre els signants del document fundacional hi havia Marcel·lí Perelló, Ramon Xammar, Emili Granier-Barrera i Jaume Balius i el seu objectiu era clar: “la defensa nacional, segons el mètode d’acció directa de l’Organització Estat Català, que vetllarà perquè aquesta no abandoni els principis essencials alliberadors, ni modifiqui en el curs de les incidències per la Pàtria la seva doctrina, que és el sacrifici heroic”.

El 6 de maig es va anunciar el viatge del rei Alfonso XIII a Catalunya i des de Bandera Negra es va veure un bon moment oportú per actuar. La visita estava prevista pel dia 26 i Bandera Negra va planejar fer explotar una bomba al tren reial al seu pas per Catalunya. Primer es va proposar posar la bomba als túnels de La Mussara però es va desestimar per estar massa allunyats de Barcelona, però la idea de col·locar la bomba en un túnel va prendre força al túnel entre Garraf i Sitges.

El dia 23 es va intentar col·locar la bomba per primer cop, i Jaume Compte, Domingo Perelló, Jaume Julià, Francesc Ferrer, Deogràcies Civit i Josep Garriga varen fer via cap al Garraf. Allà es van trobar amb el problema que les eines que portaven no permetien aixecar la grava que havia a la via per poder col·locar l’artefacte i amagaren la bomba darrera la vegetació. El dia 24 per imprevisió (varen perdre el tren) no pogueren tornar al lloc previst i decidiren posar la bomba en un dels respiradors del túnel en comptes de posar-la sota la via. El dia 25 es va tornar per col·locar al bomba en un millor lloc però ja era massa tard, ja que el túnel i les vies estaven preses militarment per la Guàrdia Civil. El dia 26 al vespre, els membres de La Bandera Negra, van decidir executar el rei quan passegés per la Rambla de Barcelona, en el tros comprès entre Canaletes i el carrer Sant Pau.

Però l’escamot armat amb pistoles i portant una bomba, no va poder realitzar l’operació a causa de la forta vigilància policial. I com que portaven un explosiu van decidir posar-lo a la casa de la baronessa de Maldà que el dia abans havia ofert un ball en honor al rei Borbó.

Tot i el fracàs encara restava oberta la possibilitat de fer esclatar la bomba del túnel quan el rei sortís de Barcelona i passés de nou pel Garraf, en el camí de tornada a Madrid. Per això el 6 de juny, varen anar al Garraf dos membres del Grup dels Set (el Grup dels Set provenien d’Acció Catalana i estaven enquadrats en el SEM) i quatre de La Bandera Negra. Però a l’estació del Garraf, la policia espanyola ja els estava esperant. Sembla ser que un confident infiltrat dins del grup els delatà. Aquest era Joan Terrés, àlies Josep Talavera. La policia també tingué temps de retirar la bomba de quaranta-tres quilos amb la intenció de fer saltar el tren dintre del túnel.

Van ser detinguts Jaume Compte i Canelles, Miquel Badia i Capell, Deogràcies Civit, Emili Granier i Barentre, Jaume Balius i Mir, Marcel·lí Perelló i Domingo, Ramon Fabregat, Antoni Argelaguet, Jaume Julià i Pedrol, Josep Garriga i Aleu, Francesc Ferrer, Pere Manén, Narcís Compte, Antoni Guillamet, Jaume Balius, Ramon Xamar, Josep Papasseit, Vicenç Colominas, Anton Macià, Jaume Macià, Jaume Pons, Lluís Tort, Jaume Pallàs, Josep Marfany, Josep M. Planas, Josep Folch, Raimon Peypoch i Mateu Sust.

La policia espanyola va acusar a Estat Català d’estar darrera del complot, i varen començar les accions repressives contra l’organització. El confident Terrés desconeixia l’existència del Grup dels Set lligat al SEM i per tant la policia va creure que en Fabregat i Argelaguet, membres d’aquest grup, no tenien res a veure en els fets i els va deixar en llibertat provisional, Fabregat va aprofitar l’ocasió i es va escapar a França. Després de llargues sessions de tortures, algun membre de La Bandera Negra va confessar que el SEM feia classes d’instrucció militar i que el Grup dels Sets era el grup d’acció del SEM, per tot això va ser detingut el doctor Miquel A. Baltà, fundador del SEM. Degut a la detenció de Baltà la policia va trobar una llista amb 150 noms d’"alumnes" del SEM , ordres militars de Macià, instruccions per fer bombes, matrius dels talonaris de l’Emprèstit Pau Claris (que servien per finançar Estat Català) i més material. A més es produïren 49 noves detencions.

En el judici, Compte va ser acusat de ser el dirigent del grup, i la sentència fou de pena de mort. També van ser condemnats a mort Marcel·lí Perelló, Jaume Julià i Josep Garriga. Aquestes sentències van ser després commutades per cadena perpètua. També van ser condemnats Miquel Badia, Deogràcies Civit i Francesc Ferrer a dotze anys i un dia. En Miquel Badia va ser condemnat a 12 anys de presó i va ser traslladat al penal de Alcalá (Espanya) i de Ocaña (Espanya).

També es van implicar a més persones, entre d’altres, Joan Coromines i Vigneaux, que el seu pare l’obligà a exiliar-se a Montpeller (com a tall d’anècdota allà completa els seus estudis de llengua i literatura romanes, i de lingüística amb el professor Maurice Grammont, un dels professors que el va influir més) i Ramon Xammar, que es refugià a l’Argentina. Emili Granier-Barrera i Antoni Argelaguet van ser absolts.

Quan els quatre sentenciats a mort van entrar a la presó Model, i dins la consideració molt probable del compliment d’aquesta sentència, un grup de presos polítics aliè als condemnats, va preparar minuciosament la fugida d’aquests, que es trobaven totalment incomunicats. En l’exterior serien recollits per uns cotxes que els traslladarien a la costa i allí serien embarcats immediatament i traslladats a França. Casualment es va descobrir altre intent de fugida que gens tenia a veure amb aquell, però al prendre’s mesures extraordinàries de vigilància en la presó, ambdues operacions es van fer inviables.

Aquest intent d’atemptar contra el rei Borbó va ser conegut com el “Complot de Garraf”, i una de les posteriors protagonista va ser Lola Anglada, on en una famosa campanya de recollida de signatures de dones, arribant a les 200.00 firmes, va aconseguir el perdó reial després d’una intervenció dels caputxins de Pompeia.

Tot i així no va ser fins la caiguda de Primo de Rivera que el rei es va veure obligat a cedir tot signant un indult el dia 2 d’abril, i els presos sortiren en llibertat durant aquest mes. Els set condemnats de l’anomenat complot del Garraf van ser els primers beneficiats al caure la dictadura i van ser amnistiats de la pena cabdal i van poder sortir al carrer. Anglada també va tenir un paper important en la rebuda dels presos de Garraf i amb el Dinar Popular de Germanor en celebració de l’alliberament fet la Diada de Sant Jordi de 1930.

En Joan Crexell va publicar l’any 1988 el llibre “El Complot de Garraf” amb pròleg d’Emili Granier-Barrera i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, on es relata tots els fets.

Tweet

En el mes de juny de 1946, Jaume Martínez i Vendrell, un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya, i màxim responsable de la seva secció militar, era detingut a Barcelona per la policia espanyola, i amb ell tota la secció militar del FNC.

[@more@]

Nascut a la Colonia Güell (Sta. Coloma de Cervelló) el 20 d’abril de 1915, ja de ben jove ingressà al grup Nosaltres Sols!. Durant la guerra, va voluntari en el desembarcament de Mallorca enquadrat amb les milícies d’Estat Català i més tard ingressa a l’escola de Guerra, de la qual va sortir amb grau de tinent d’artilleria i posteriorment és ascendit a capità per mèrits de guerra. Malgrat que és ferit i fer presoner, s’evadeix i es reincorpora a la seva unitat amb la que passa a França arran la desfeta militar i va a parar al camp de concentració d’Agde.

Per l’abril de 1939, s’escapa del camp, per connectar amb Daniel Cardona que estava a Perpinyà i estableix contactes amb els seus companys i destacats dirigents del separatisme per tal de començar a configurar la resistència. Retorna clandestinament a Catalunya per lligar els primers contactes amb gent de l’interior. Retornat a França, de tots aquests contactes, entre la gent de l’exili i la de l’interior es va formalitzar el 4 de maig de 1940 al 39 de la rue Maurois de París, casa del rellotger Joan Massot i Rodamilans, representant de Nosaltres Sols! i de la Unió Catalanista, una trobada amb els militants d’Estat Català, Joan Cornudella, Antoni Andreu, Marcel·lí Perelló, i els militants de Nosaltres Sols!, Jaume Martínez Vendrell i Daniel Cardona. Es aquesta reunió es va establir una coordinació de les forces polítiques independentistes, iniciada per aquests dos grups, tot comprometent-se a aparcar les diferències mútues i començar a treballar plegats. També es va decidir mantenir la direcció d’aquest grup a l’interior de Catalunya. En principi, al grup se l’anomenà, l’Organització .

L’any 1942, acabat el procés de debat intern, "l’Organització" s’anomena Front Nacional de Catalunya i en Jaume Martínez es fa càrrec de l’aparell militar, tot fent tasques de propaganda amb la col·locació de banderes, voladura de monuments i locals falangistes, etc.

Durant la 2ª guerra mundial munten una cadena d’evasió al servei dels aliats també els forneixen d’informació susceptible de ser utilitzada per fins bèl·lics, fan de correu pels serveis d’informació francesos, britànics, polonesos i americans

Al finals de 1943 la repressió contra el FNC va anar en augment i van haver-hi 49 detinguts, però l’any 1944 el Front es torna refer i en Jaume es nomenat Secretari General.

Pel juny de 1946 arran a la detenció d’un membre d’un escamot del FNC que tenia com a missió penjar unes grans banderes catalanes a l’Estadi de Montjuïc, i arrel de les tortures que sofreix cauen detinguts en Jaume i 12 militants més. Es comdemnat en Consell de Guerra a vint anys de reclusió, tot i que no els complirar tots. Quan surt en llibertat, amb el decensís provocat perque els aliats en lloc de col·laborar amb la caiguda de Franco li van donar suport, es dedica a la seva feina, sempre mantenint contacte amb el FNC, al Consell Nacional del qual perteneixia.

A finals dels 60, en Batista i Roca, encarrega a Jaume Martinez engegar de nou una organització armada per lluitar per l’alliberament de Catalunya. L’agost de 1974 amb el lema Per un partit de masses i de combat, el Front celebrà el seu 1er Congrés a Montserrat on s’aprova de tornar a emprendre la lluita armada, i en Jaume s’encarrega de preparar als elements que havien de dur-la a terme. Es comença a gestionar l’Exèrcit Popular Català (EPOCA).

El 9 de maig de 1977 un escamot assassina al franquista i l’industrial president de Cros, S.A. Josep M. Bultó. Al juliol són detinguts Àlvar Valls, Carles Sastre, Josep Lluís Pérez i Montserrat Tarragó. En Jaume Martínez també esta sota l’ull de la policia espanyola i fuig primer a França i després a Andorra.

Durant l’estada d’en Jaume a Andorra és vigilat sistemàticament per la policia, a més de fotografiar totes les persones que el visitaven. El novembre de 1978 Jaume Martinez Vendrell torna a Barcelona per a fer unes gestions i estant a Sant Just Desvern te un accident, trencant-se el fèmur. Es intervingut en una clínica de Barcelona i quan estava a punt de tornar a Andorra, es detingut. En Jaume tenia 64 anys.

Així, en el mes de març de 1979, juntament amb Lluís Montserrat i Sangrà, Joan Mateu i Martínez, M. Teresa Sol i Cifuentes i Manuel Viusà, és detingut i acusats tots de pertànyer a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA) i de la participació en les morts de l’industrial Bultó i de l’ex-alcalde franquista Viola (assassinat per un escamot d’EPOCA el gener de 1978). Per la policia Jaume Martínez, era l’inspirador d’EPOCA, que formava part de la seva direcció, i que aportava els seus coneixements i experiència militars a l’organització.

El judici pels fets d’EPOCA, que se celebrà el juny de 1980 Jaume Martínez admet la seva pertinença a una organització independentista inspirada per Batista i Roca. L’Audiència Nacional, el va condemnar, però la pena ja l’havia complert amb presó preventiva.

Però l’any 1981, la família Bultó va recórrer la sentència i el Suprem condemnà a Jaume Martínez Vendrell a dotze anys de presó. Sortosament és a l’exili quan s’esdevenen aquest fets. La petjada del 23 de febrer de 1981 havia influenciat durament en aquesta última sentència.

El gener de 1982, torna a ser condemnat, a 36 anys de presó, pels mateixos delictes que ja havia estat jutjat, però no entra a presó ja que es troba exiliat amb al seva muller Àngels, i fa estada a Paris, Brusel·les i Andorra, fins que operat i greument malalt, es presenta voluntàriament a l’Audiencia Nacional de Madrid l’any 1988 i es tancat en les presons de Madrid i Lleida II, d’on només sortiria per a morir a l’Hospital Clínic de Barcelona el 26 de novembre de 1989. El seu empresonament en les presons d’extermini espanyoles va repercutir en la seva salut…

La vida d’aquest patriota la podem trobar en les seves memòries: Una vida per Catalunya. Memòries (1939-1946). Editorial Pòrtic. Barcelona, 1991.

Actualment té un carrer dedicat al seu nom a Santa Coloma de Cervelló.

Tweet

Quan l’exèrcit napoleònic va entrar a Catalunya, l’any 1808, el poble català, va saber reaccionar i va bastir una resistència armada a l’ocupació. Entre el 6 i el 14 de juny de 1808 tingué lloc al Bruc, el primer enfrontament obert entre catalans i l’exèrcit francès.

[@more@]

L’any 1808 va començar l’anomenada Guerra del Francès, un conflicte bèl·lic entre la monarquia espanyola i França, que afectà greument a Catalunya, i que es va iniciar el 1808 amb l’entrada de les tropes napoleòniques, i va concloure el 1814, amb el retorn de Ferran VII al poder. Catalunya va ser la zona de la península que més va patir durant més temps l’ocupació francesa. Les tropes gavatxes dominaven viles i ciutats, però no les zones rurals, cosa que fou un constant desgast per l’exèrcit napoleònic. A més a més, per decret de Napoleó des del 26 de gener de 1812 fins al final de la guerra el maig de 1814, el Principat va quedar incorporat a l’Imperi francès.

Sota el pretext de l’ocupació de Portugal, Napoléo ensarronà a la monarquia espanyola, les primeres tropes franceses entren a Catalunya el 9 de febrer de 1808, comandades pel general Duhesme. Posteriorment entrarien les tropes de Chabran (que ocuparien el castell de Figueres), Reille i Saint-Cyr. El 13 de febrer de 1808, les tropes de Duhesme i Lechi entren a Barcelona, amb 5.427 homes i 1.830 cavalls. Teòricament havien de romandre tres dies a la ciutat, fent parada de camí a la seva destinació final, Cadis. El dia 29 de febrer els francesos ocupaven per sorpresa la Ciutadella i Montjuïc. Arreu de Catalunya començaren enfrontaments locals: crema de paper segellat a Manresa, o la constitució de la Junta de Govern i Defensa a Lleida. Paral·lelament, després de l’abdicació de Carles IV i del seu fill Ferran VII la corona espanyola va caure en mans de Napoleó el qual es va imposar per la força.

El 4 de juny de 1808 una columna francesa comandada per Schwartz, sortí de Barcelona en direcció a Lleida i Saragossa. També tenia l’ordre de passar per Manresa i Igualada. Els efectius de la columna francesa sumaven 3.800 homes. El mateix dia 4 un gran xàfec va sorprendre a la columna francesa que es va aixoplugar a Martorell. Aquesta situació va permetre organitzar l’acció del Bruc que va tenir lloc el 6 de juny.

La columna francesa, procedent de Martorell i manada pel brigader Schwartz, es dirigí des del Bruc al Coll de Can Maçana, que era el pas obligat per anar al Bages. Quan s’hi acostaven, van començar a ser atacats per les guerrilles catalanes. Poc abans d’arribar al coll, l’increment del foc obligà Schwartz a emprendre la retirada vers Barcelona. Tot i que, segons sembla, el fort d’aquesta primera batalla es va desenrotllar pels entorns de Can Maçana, els gavatxos van ser atacats al llarg de la seva fugida per diverses partides de guerrillers. En aquest sentit, cal destacar l’actuació d’una partida bruquetana que atacà les tropes napoleòniques a la zona de l’antic pou de glaç, que hi havia entre el final del Bruc de Baix i Can Pasqual.

A més dels voluntaris i sometens de Manresa i el seu corregiment i d’Igualada i els seus pobles veïns, les forces que s’enfrontaren als francesos també estaven formades per soldats del Regiment de soldats suïssos número 1 de Wimpffen i soldats desertors valons escapats de la guarnició de Barcelona. En total arribaven a un total de 2.000 homes aproximadament. El resultat de l’emboscada estratègica fou la retirada de la columna gavatxa, amb 300 efectius morts i un dels canons perdut en ensorrar-se el pont d’Abrera, quan es retiraven en direcció a Barcelona.

Pocs dies després, els francesos van preparar una acció de represàlia. El 14 de juny de 1808 va tenir lloc un segon enfrontament, molt més important des de la perspectiva militar. El factor sorpresa ja havia desaparegut i les forces franceses comandades pel general Chabran eren molt més nombroses. Les forces que s’enfrontaren als francesos, dirigides per Joan Baget, cap dels Terços de Lleida, estaven formades pels propis terços de Lleida i soldats regulars -en total 1.500 soldats-, per voluntaris i sometents -en menor nombre que a la primera batalla. Una part considerable dels paisans s’havien retirat a causa de l’inici de la sega-, dues companyies del Terços de Cervera, la segona i quarta companyies del regiment suís de Wimpffen que estaven a Lleida.

Els gavatxos van arribar al Bruc amb dues columnes d’exèrcit, una que pujava per Collbató i una segona que seguia per la carretera. Els francesos després de l’enfrontament recularen de nou, deixant rere seu noves saquejades i crema d’edificis al Bruc. La segona batalla del Bruc va rubricar els efectes de la primera i va acabar d’enterrar el mite de la invencibilitat de l’exèrcit francès.

Aquestes foren les primeres derrotes serioses que tingueren les tropes napoleòniques a Europa i iniciaren una nova etapa al país. La derrota, a més, acabà amb el mite de l’exèrcit invencible napoleònic que fou vençut per unes forces populars mal armades i molt inferiors en nombre de combatents. La veu popular ha volgut que fos un jove timbaler el protagonista de la desfeta de l’exèrcit francès. La famosa llegenda del Timbaler del Bruc diu que la batalla fou encapçalada per un noi de Santpedor que amb els repics del seu timbal -degudament amplificats per les roques montserratines- va fer creure als francesos que el nombre de catalans era molt superior al real, fent fugir d’aquesta manera als invasors gavatxos.

Es parla que aquest jove, per alguns autors Isidre Llucà i Casanoves, nascut a Santpedor el 15 de març de 1791 i mort el 7 d’abril de 1809, va dirigir la batalla amb un timbal com els que utilitzaven a les confraries. L’assimilació del jove pot correspondre a la glorificació d’un combat guanyat per forces populars mal amades i fràgils enfront un enemic poderós i en teoria superior. La incorporació del timbal i el seu repic, sembla una aproximació al so de campanes que tocaven a sometent des de les diverses poblacions per convocar a lluita

Tweet

El 7 de juny de 1640 va tenir lloc el Corpus de Sang, nom amb què és conegut l’avalot de segadors a Barcelona, episodi important en el desencadenament de fets que desembocaren en la guerra dels Segadors.

[@more@]

Corre l’any de 1637 quan s’inicià una ofensiva militar, per part de la Monarquia Hispànica, en el sud de França (a les hores la frontera estava a l’estany de Salses, i Catalunya completa en el seu territori natural). Els terços hispànics però, foren aturats per l’exèrcit francès que començà un contraatac ocupant la Vila de Salses el 1639. A principis de 1640 fou recuperat Salses i així varen acabar les hostilitats.

Seguidament uns 10.000 soldats dels terços, restaren apostats en el Principat de Catalunya, creant un greu problema als camperols, doncs havia l’obligació d’allotjar-los i subministrar-los foc, vinagre i sal, taula i servei. Molts d’aquells soldats eren professionals de la guerra, reclutats de molts països, i conflictius amb els seus benefactors. Aquesta situació difícil de convivència, es va anar agreujant per les continues vexacions que rebien els camperols contínuament, fins que es va produir l’incident de Santa Coloma de Farners, en el mes d’abril de 1640. La ciutat es va negar donar allotjament a les tropes, causa per la que va ser enviat a solucionar el problema Monrodon, agutzil del virrei, comte de Santa Coloma. Monrodon va ser mort en el transcurs dels disturbis que es varen produir, i així va provocar que caigués un càstig de l’autoritat sobre la ciutat, sent saquejada, incendiada i destruïdes les seves cases. Quan va córrer la noticia, esclatà la rebel·lió popular a totes les comarques, principalment aquelles en què prevalia l’obligació d’allotjament als terços. La represàlia duta a terme pels terços a Riudarenes (3 de maig) i a Santa Coloma de Farners (14 de maig) desencadenaria un ràpid alçament armat de vilatans i pagesos que, de les comarques gironines, s’estengué cap a l’Empordà, cap al Vallès i cap a Osona i el Ripollès. El 26 de maig, la pagesia va entrar a la ciutat de Vic, i tot cridant “Visca la Terra i muiren los traïdors” es van dirigir a les cases dels nobles i benestants i els hi van calar foc, per considerar-los traïdors a la pàtria.

El 7 de juny de 1640, que va coincidir amb la diada de Corpus Cristi, havien arribat a Barcelona centenars de segadors per treballar al camp. Eren uns cinc-cents (amb rebels mesclats entre ells), i havien entrat a la ciutat com cada any per llogar-se en les feines de sega del pla de Barcelona. Arran de la tensió social creixent un petit incident, en què un segador és ferit, fa de detonant de la revolta. Entre les vuit i les nou del matí, tres o quatre segadors passaren pel davant de la casa que havia pertangut a l’agutzil Monrodon i tingueren unes paraules amb un jove que se suposa que havia estat un dels seus criats. El noi desembeinà la seva daga i, colpint un dels segadors, li causa una ferida mortal

Així doncs, incident entre un agutzil i un camperol, marcaren l’inici de les hostilitats, ja que la notícia es va estendre i ràpidament, els segadors, presidits per la imatge del Sant Crist (dels Segadors) de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, començaren a perseguir els funcionaris reials i saquejades les seves cases al crit de "Visca la terra! Muiren los traïdors! Muira lo mal govern!".

Els camperols es dirigiren, enfurismats, al carrer Ample i desprès a casa del virrei, comte de Santa Coloma, al pla de Sant Francesc. En l’assalt de la casa, la guàrdia disparà i matà un camperol. Així enfurismà mes encara els assaltants que folls d’ira intentaren calar foc a l’edifici. Els frares del convent de Sant Francesc, suplicaren i pogueren salvar del cremat a l’edifici. la multitud embogida baixà cap a la Rambla i assaltà la casa del jutge Gabriel Berart, i del funcionari Guerau Guardiola, tot llançant per les finestres els seus papers, llibres i mobles i en feren dues enormes fogueres. Tot dos personatges s’havien distingit per les injustícies que havien fet en l’exercici de les seves funcions oficials. El doctor Berart va aconseguir escapar-se cap al convent dels Carmelitans Descalços.

El virrei, comte de Santa Coloma, temedor per la seva vida, protegit pels diputats de la Generalitat pensà d’embarcar-se i fugir, mentre restava refugiat a les Reials Drassanes.

Al pas del temps, i a precs dels consellers i dels del bisbe de Barcelona i dels de Vic i d’Urgell (de pas a Barcelona per a la celebració del Corpus), s’anaren calmant els ànims dels camperols, quan es produí un nou incident, i tot va començar de nou.

Al migdia, a la casa del marquès de Villafranca, García Toledo, noble castellà, hi regnava una gran tensió, i així fou que passant una colla de segadors per al portal de la casa, cregueren els criats que anaven a assaltar-la, i dispararen contra els camperols matant a dos, i un conseller de Barcelona, entrebancat caigué a terra. Llavors va córrer la veu de que havia segut mort un conseller. A les hores començà de nou el motí, aquesta vegada es va sumar el veïnatge de Barcelona, i es dirigiren cap a les Reials Drassanes, pensant que els criats del marquès de Villafranca s’havien amagat allí. Durant aquest desgavell, Santa Coloma decidí, d’anar al port per tal d’embarcar. Havia arribat una galera genovesa aquell mati, i li havia fet senyals que avares al moll. Els diputats desprès d’haver acompanyat el virrei amb una escorta i creient haver-lo deixat segur retornaren a la ciutat per recórrer-la. Però per casualitat el virrei, comte de Santa Coloma, no s’havia encara embarcat, ja que tot i que Santa Coloma ordena que es fessin senyals a la galera, un cirurgià anomenat Novis s’enfila a la torre del moll i obliga l’artiller, a punta de daga, que dispares contra el vaixell, mantenint-lo així a distancia. El virrei mort de por fugí en direcció a Montjuïc amb alguns altres, empaitats a trets per la població i els camperols, quan de sobte es despenyà el virrei i morí. Arribats al lloc els amotinats, en la seva ira, apunyalaren el cos.

Buscant als criats que havien disparat a casa del marquès de Villafranca, entraren els amotinats al convent de les Mínimes, on trobaren amagat el doctor Gabriel Berart, que fou mot a trets. Finalment foren trobats els criats del marquès de Villafranca, amagat en un altre convent i també foren morts.

El resultat final de l’amotinament dels segadors i altres camperols fou d’una vintena aproximada de morts, la meitat de camperols, del comte de Santa Coloma, del doctor Gabriel Berard i d’un militar castellà, don Diego de Verria

En l’avalot es destacaren Rafael Godai, cap dels rebels del Prat, i Sebastià Estrelau, cap dels avalotats de l’Empordà. Els segadors dominaren la ciutat fins el dia 11. Durant l’avalot els habitants de la ciutat, activament o passivament, se solidaritzaren amb els rebels. Contràriament, no hi ha evidència sobre la possible complicitat dels rebels amb els consellers. Les companyies de la milícia de la ciutat acceptaren passivament els aldarulls i només vigilaren la taula i el banc de la ciutat.

Poc temps després, la Generalitat, encapçalada pel canonge Pau Claris, es va posar al costat dels revoltats i va demanar protecció als francesos. Les negociacions de la Generalitat amb els francesos van acabar amb la signatura d’un pacte pel qual Catalunya proclamaria comte de Barcelona el rei de França a canvi de l’ajut militar francès contra les tropes espanyoles. S’iniciava així, la Guerra dels Segadors, que suposà l’aliança de Catalunya amb França, tot i que aquest país acabaria retirant el seu suport a la causa catalana a canvi de la incorporació dels territoris nord-catalans. Amb el Tractat dels Pirineus (1659) es va constatar, finalment, que la veritable perdedora d’aquella guerra era Catalunya, ja que significava l’esquarterament definitiu de la nostra nació, amb la pèrdua del Rosselló, el Vallespir, el Capcir i el Conflent, juntament amb la meitat de la Cerdanya.

D’aquella guerra, neix, l’himne nacional de Catalunya, “Els segadors”, una cançó popular que relata l’enfrontament que va tenir lloc els anys 1639 i 1640 entre els catalans i les tropes castellanes. La cançó, que va esdevenir himne nacional a partir de la seva àmplia difusió a finals del segle XIX, ha anat experimentat canvis en la seva lletra i melodia a mesura que s’acceptava popularment.

Tweet