Batalla del Cefís

El 13 de març de l’any 1311 a la riba del riu Cefís, els Almogàvers van lliurar una de les seves batalles més famoses i victorioses en el marc de la campanya d’expansió pel Mediterrani.

[@more@]

A inicis del segle XIV, els Almogàvers es van introduir a Tessàlia, territori en mans dels Francs des de la 4rta croada, i van ser contractats per Gautier de Brienne, duc d’Atenes, per repel·lir els grecs. Novament, els catalans, com en campanyes anteriors, va resoldre la batalla brillantment però, en acabar-la, van descobrir que no solament no els volien pagar, sinó que els expulsaven d’Atenes. Les pressions de l’aliança Venècia-Constantinopla sumades al desig de Gautier de Brienne de posar fi a la Companyia Catalana que anava camí de convertir-se en una llegenda, va fer que els sortís a buscar, tot reunint el millor del millor de la cavalleria europea.

Els almogàvers es van adonar que es trobaven en una franca inferioritat numèrica, així que van aprofitar les possibilitats que els hi oferia el terreny. Es van instal·lar a la plana de Queronea, la gran plana que porta a Tebes on el riu dibuixa nombrós meandres i forma el llac Copais, avui sec. Entre muntanyes, en aquella àmplia depressió per on passen els camins de Tessalònica a Atenes i comuniquen amb Macedònia, la conca de Tessàlia i Àtica, el terreny pla fins a perdre’s de vista, cobert d’herbassars, ofereix camps de batalla propicis per a l’acció ofensiva i les cavalcades.

Aquell terreny podia temptar a la cavalleria franca però no a la infanteria almogàver. Però és allà, a la ribera dreta del Cefis, tocant els pantans i el llac, no lluny del camí de Tebes on decideixen presentar batalla. L’enemic, pensen, creurà que el terreny els és avantatjós i acudirà confiat.

L’estratègia estava calculada. Els almogàvers escullen el lloc amb precisió i preparen el terreny acuradament. Delimiten el front de batalla amb atrinxeraments. Davant d’aquesta línia, on es proposen atreure l’enemic, condueixen les aigües del riu Cefis per mitjà de petits canals que excaven per inundar el terreny que els herbassars dissimularan. Fet això se situen darrere del camp inundat, en terreny sec, en la distància apropiada per a les seves armes de tir.

Aquesta era una aposta extremadament arriscada ja que no hi havia retirada possible, havien quedat atrapats entre el llac Copais, el riu Cefís i l’enemic franc, no hi havia més opció: lluitar o morir.

Al cap d’unes hores els francs van començar a aparèixer en l’horitzó i en posició de batalla, encapçalats per Gautier de Brienne. L’exèrcit franc era tant superior i imponent, que els únics aliats dels catalans, els turcoples, soldats turcs de religió cristiana i que feia més de cinc anys que estaven amb els catalans, van fugir en desbandada, fet que debilitava les forces en cavalleria i augmentava més la superioritat dels francesos. En canvi, l’exèrcit català es va veure reforçat per uns 500 catalans mercenaris que havien estat contractats pels francs. Els soldats es negaren a lluitar a favor dels francesos: la sang catalana només podia vessar d’una sola banda i ells, no s’enfrontarien als seus germans. Els catalans es trobaven sols, però units.

Així doncs, 12.000 soldats i 3.000 cavallers francs, s’enfrontaven a 3.000 almogàvers a peu i 500 a cavall.

Amb aquesta desigualtat de forces va començar la batalla. L’exèrcit dels francs, que venia del sud es presenta al front que els almogàvers ja ocupaven. S’aturen fora de l’abast de les armes de tir i es despleguen paral·lelament a l’exèrcit enemic. D’aquesta manera Gauiter es trobava on els almogàvers volien, just darrere del camp inundat però que, sota els herbassars, oferia l’aspecte net i pla d’una camp de torneig. La Gran Companyia s’havia situat justa a l’altre banda. L’ala esquerra tocant al pantà, la dreta coberta per la cavalleria.

Els francesos van llençar una primera càrrega, però de mica en mica el llot els va anar frenant fins a quedar immobilitzats, a causa del pes de les armadures i els cavalls. Seguidament els francs van llençar una segona càrrega de cavalleria, però aquesta va córrer la mateixa sort que l’anterior. Ja estaven a tret dels almogàvers, i va començar a caure sobre ells una pluja de fletxes i dards.

Al crit de Sant Jordi! i Desperta Ferro!, les files d’almogàvers surten dels seus atrinxeraments, espasa i daga en mà, caient a sobre dels cavallers desmuntats buscant les juntes de les seves armadures per assestar-los un cop de gràcia mortal. Molt aviat deixa de ser una lluita per convertir-se en una matança. Els cavallers francs són apunyalats i degollats sense poder oposar defensa. I per arrodonir, els turcoples, que s’havien mantingut al marge en la batalla, veient-la decidida a favor dels de sempre es llancen a rematar la feina.

Davant de l’astorament dels francesos els almogàvers van abraonar-se sobre un enemic indefens el qual no els va resultar gens difícil de exterminar. Mentre la infanteria almogàver eliminava metòdicament i un per un tots els prohoms i cavallers més influents del regne de França la cavalleria catalana es llençava sobre una infanteria francesa poruga i en retirada.

En la batalla hi moriren el mateix Gauiter de Brienne i la majoria dels seus nobles i cavallers, i tot i que el botí aplegat pels almogàvers fou considerable, més que or i esclaus, aquesta vegada seria un verdader territori en terra grega.

L’endemà elegiren com a capità Roger Desllor. La batalla representà la fi de la vida errant de la companyia catalana i el seu establiment al ducat d’Atenes. Amb aquesta batalla els catalans van reforçar el seu prestigi en terres gregues, a l’exterminar una part molt important de la noblesa francesa.

De facto, els catalans es converteixen en una mena d’Estat, de moment sense senyor, una cosa inconcebible en aquella època, per la qual cosa van sol·licitar la protecció del rei Frederic III de Sicília, que els atorga la seva protecció en 1317. La batalla representà la fi de la vida errant de la companyia catalana i el seu establiment al ducat d’Atenes, que van retenir durant més de setanta anys. La bandera de les quatre barres va onejar durant tot aquest temps al Partenó. Després, l’any 1318, van estendre el seu domini al sud de Tessàlia, on van constituir el ducat de Neopàtria, unit al d’Atenes, incorporant-se tots dos a la Corona d’Aragó en temps de Pere IV.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.