Batalla de Montjuïc

El 26 de gener de 1641 les tropes castellanes ataquen Barcelona. La primera envestida és contra Montjuïc. La milícia gremial de la ciutat, ajudada per contingents francesos, rebutja l'atac. Els catalans passen a l'ofensiva i els terços comencen la retirada. La batalla de Montjuïc dóna pas a la guerra dels Segadors, que dura gairebé dinou anys.

[@more@]

Per aquelles dates a Barcelona es trobava l’exèrcit francès que havia arribat després que Pau Claris, en l’enfrontament de Catalunya amb el rei Felip IV, els hi demanés el seu ajut. També bona part del sud del Principat es trobava ocupat pels terços castellans i ara es dirigien cap a Barcelona per posar fi a la revolta dels catalans.  

Les autoritats franceses organitzaren la resistència i gràcies als combatents catalans, es van poder enfrontar a l’exèrcit del marquès de Los Velez que fou derrotat estrepitosament a Montjuïc i obligat a retirar-se a Tarragona per les forces catalanes, però sobretot per la cavalleria francesa. El marquès de Los Vélez, va fer  una mala planificació de la batalla, la qual va obligar a la retirada de l'exèrcit real, mentre els catalans romanien atrintxerats sota el comandament de Tamarit i D'Aubigny.

El marqués de Vélez, per tal d’assegurar-se la victòria havia distribuït les seves tropes per dues vessants de la muntanya, amb l’objectiu d’encerclar l’enemic al cim d’aquesta. Vélez va organitzar l’exèrcit en tres columnes que van començar a ascendir per les vessants de la muntanya, però la mala organització i comunicació entre aquestes columnes va fer que no fessin una ascensió paral·lela a la muntanya i unes arribessin abans que les altres al cim.  Aquest fet va ser aprofitat pels defensors, que en combatre les columnes una per una els donava un gran avantatge respecte a un enemic totalment desorientat.

Els castellans van ser atacats per uns 400 catalans que els derrotaren espectacularment. Alguns van dir que  havien vist lluitar a Sta. Eulàlia patrona de la ciutat i a Sta. Madrona. Des de dalt de la fortificació de Montjuïc, molts veieren a un home que lluitava contra els castellans i que “anava dos pams sobre terra”. Els catalans guanyaren 20 banderes als terços castellans, que foren posades al balcó de la Diputació. 

Cal que va ser per aquelles dates, quan es va realitzar la primera fortificació a la muntanya de Montjuïc, construïda en forma de quadrilàter de terra amb revestiment de pedra i fang durant trenta dies. Aquesta fortificació provisional va rebutjar l'assalt de les tropes castellanes el 26 de gener. A partir de  1694 es va convertir el fortí en un castell.  

La batalla de Montjuïc, fou el primer enfrontament entre els dos exercits francès i espanyol, que iniciava una nova etapa en convertir el Principat tot ell en un camp de batalla mes de la guerra dels Trenta Anys i aprofundia la divisió del territori sota les dues sobiranies.  

Al llarg de la Guerra dels Segadors, les incursions guerrilleres acabaren de desfer els exèrcits ocupants de Felip IV, si bé la guerra s’allargà uns quants anys i s’acabà perdent; però la batalla de Montjuïc és una bona lliçó històrica, perquè demostra que un exèrcit de mosquits sempre pot vèncer un elefant si sap organitzar-se i lluitar amb astúcia.  

Actualment al Poble-Sec de Barcelona, existeixen una sèrie de carrers que recorden els vencedors d’aquella batalla: el carrer de Tapioles, nom d'un membre de la guarnició catalana,  el carrer de Radas, en honor al capità Agustí Radas i el de Margarit, en memòria de Josep Margarit i de Biure que fou governador de Catalunya i ambaixador de la Generalitat a París i que lluità heroicament. També trobem, el carrer Montfar, en honor de Dídac Montfar Sorts i Cellers que manava l'artilleria catalana. I finalment dir que trobem un carrer dedicat al poeta Cabanyes, si bé, el carrer correspon, a Francesc Cabanyes, capità d'una companyia de miquelets que formà part de les tropes catalanes el 26 de gener. El qualificatiu "poeta" s'afegí al nom del "carrer de Cabanyes" l'any 1949, de manera que es va substituir el patriota català que era homenatjat des del segle XIX pel poeta. Altres herois catalans d’aquella guerra que tenen carrers a Barcelona son Pau Claris, Fontanella i Tamarit.  

L’any 1939, l'exèrcit espanyol, sota les ordres del general Franco, quan va arribar a la portes de Barcelona, sense cap possibilitat de ser derrotat, es  va esperar dos dies a entrar a la capital de Catalunya per a que en coincidís la data i, així, fer que el 26 de gener de 1939 esborrés de la nostra memòria la gran victòria catalana del 1641.  

L'oli, que acompanya l'encapçalament és obra de Pandolfo Reschi (1643-1699) i es troba a la Galeria Corsini, Florència, Itàlia, titulat “La Batalla de Montjuïc”  il·lustra un moment crucial del combat.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.