La proclamació de l’Estat Català

El president de Catalunya, LLuís Companys va proclamar el sis d’octubre de 1934, l’Estat Català de la República Federal Espanyola, a causa de la involució conservadora del règim republicà. Durant unes hores, el poble català es va enfrontar a l’exèrcit espanyol.

[@more@]

La situació de l’època

El mes de setembre del 1923 un cop d’Estat del general Primo de Rivera, portà una dictadura que durant set anys significà una dura repressió contra el catalanisme i el moviment obrer. La dictadura de Primo de Rivera finalitzà el gener de 1930, amb la dimissió del dictador. El govern espanyol, dirigit pel general Berenguer, va intentar dur a terme una transició que salvaguardés el règim monàrquic, que havia quedat molt desprestigiat per la seva relació amb la dictadura.
El 12 d’abril del 1931, com a conseqüència d’aquest procés de transició, es celebraren unes eleccions municipals, que van ser enteses per tothom com un plebiscit entre la república i la monarquia. La victòria fou per a les candidatures republicanes i enmig de l’entusiasme popular, el 14 d’abril, Francesc Macià, dirigent d’ERC, el partit que va aconseguir més vots, va proclamar a Barcelona la República Catalana, hores abans que a l’Estat s’hi proclamés la Segona República Espanyola, la monarquia borbònica havia estat enderrocada. Amb la proclamació de la República es produí un cert reconeixement de la nació catalana, tot otorgant al Principat de Catalunya, mesos més tard, un Estatut d’Autonomia, on el 98% del poble català hi votà a favor.
Tot i així, la conflictivitat nacional i obrera no es va solucionar, al contrari, cada vegada es va anar empitjorant més i més, amb el rerafons del "crack" del 1929 i la seva greu crisi econòmica. Quan a les eleccions legislatives espanyoles del 1933, van guanyar les dretes es va iniciar una política contrareformista impulsada per empresaris, terratinents i sectors del nacionalisme espanyol contra les moderades reformes dels primers anys de la República que va provocar moltes tensions.
Al Principat les relacions amb el govern espanyol es van anar agreujant progressivament. La situació s’enrarí molt més quan el Parlament Català va aprovar la Llei de Contractes de Conreu, l’abril del 1934. Aquesta llei fixava el tipus de renda i garantia la permanència de l’arrendatari en permetre-li l’accés a la propietat de la terra que conreava, especialment als rabassaires, però va comportar la immediata oposició de la Lliga de Catalunya, i dels grans propietaris, agrupats a l’Institut Català de Sant Isidre que veien perillar els seus interessos econòmics. Francesc Cambó, en representació de la Lliga, va presentar recurs d’inconstitucionalitat, davant del “Tribunal de Garantias Constitucionales” a Madrid, tot al·legant la incompetència del Govern de la Generalitat per a legislar en matèria social agrària. A principis de juny, el tribunal espanyol va deixar sense efecte la llei catalana, però el dia 14, el Parlament de Catalunya, en un acte de reafirmació, va tornar a votar íntegre la llei que havia estat rebutjada per l’Estat mentre els pagesos interessats en la seva aplicació eren mobilitzats per la Unió de Rabassaires.
Amb el rerafons de la Llei de Contracte de Conreu, van sorgir rumors que a l’octubre, el govern espanyol aprovaria l’entrada de la CEDA en el seu govern, un partit feixista presidit per Gil Robles i que feia costat als grans terratinents agraris més intransigents i que havia manifestat la seva oposició ferma a l’Estatut de Catalunya.
Aquest fet va impulsar els partits obreristes i les centrals sindicals ha signar un pacte per fer front a les dretes. Però malgrat el pacte d’unitat, que tingué el nom d’Aliança Obrera, la CNT, el sindicat majoritari, se’n va quedar al marge.
Però també des de la Generalitat i des de diferents sectors del nacionalisme català es van anar preparant per a un possible accés de la dreta al govern.

Així a través del Conseller de Governació i destacat militant d’Estat Català, Josep Dencàs, es van comprar armes, es va reorganitzar el sometent i els Mossos d’Esquadra.
A començaments d’octubre del 1934, els rumors es van fer realitat, tres ministres de la CEDA van entrar en un govern presidit per Alejandro Lerroux del Partit Radical. I els esdeveniments es van precipitar.
El PSOE i d’altres partits de tot l’Estat va trencar les seves relacions amb el govern i es va declarar una vaga general el dia cinc. A Astúries la vaga general es va transformar en una revolució proletària i a Barcelona uns 3.400 militants d’Estat Català, Palestra, Nosaltres Sols, Aliança Obrera, Esquerra Republicana de Catalunya, Unió de Rabassaires i el Partit Nacionalista Català es va concentrar a les seves seus locals, alguns d’ells amb armes, tot esperant ordres de la Generalitat. Al vespre, després de parlar Companys per la ràdio tot demanant calma i serenitat, una manifestació va arribar fins a la Plaça Sant Jaume exigint armes, però es va dissoldre sense incidents

La proclamació de l’Estat Català

L’endemà, sis d’octubre, a diferents indrets de Barcelona es veieren escamots de joves armats patrullant pels carrers i la vaga general es va estendre arreu. A mig matí, els locals dels partits polítics continuaven plens de gent esperant ordres.
Al migdia, Josep Dencàs, va parlar per ràdio anunciant que ocupava militarment la ciutat, amb escamots d’homes d’organitzacions patriòtiques i nacionalistes i que a les vuit del vespre, el president Companys faria un parlament des del balcó del Palau de la Generalitat.
Després de les paraules de Dencàs, es van alçar barricades en alguns carrers i pels locals de partits nacionalistes es van repartir armes. Paral·lelament, per les emissores de ràdio van començar a emetre cançons patriòtiques.
A primeres hores de la tarda, a la Plaça Universitat es va realitzar una revista militar als escamots. Cap a quarts de vuit del vespre, una manifestació es va dirigir des de Plaça Catalunya, fins a la Plaça Sant Jaume per escoltar les paraules de Lluís Companys.
A un quart de vuit, el President es va adreçar al poble, per proclamar l’Estat Català:
Catalans!

Les forces monarquizants i feixistes que d’un temps ençà pretenen de trair la República han aconseguit llur objectiu i han assaltat el poder.
La Catalunya liberal, democràtica i republicana no pot estar absent de la protesta que triomfa arreu del país, ni pot silenciar la seva veu de solidaritat amb els germans que, en les terres hispanes, lluiten fins a morir, per la llibertat i pel dret.
Catalunya enarbora la seva bandera i crida tothom al compliment del deure i a l’obediència absoluta al govern de la Generalitat, que, des d’aquest moment, trenca tota relació amb les institucions falsejades.
En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el poble català el més poderós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica.
El Govern de Catalunya estarà en tot moment en contacte amb el poble. Aspirem a establir a Catalunya el reducte indestructible de les essències de la República. Invito tots els catalans a l’obediència al govern i que ningú no desacati les seves ordres. Amb l’entusiasme i la disciplina del poble ens sentim forts i invencibles. Mantindrem a ratlla qui sigui, però cal que cadascú es contingui, subjectant-se a la disciplina i a la consigna dels dirigents. El Govern, des d’aquest moment, obrarà amb energia inexorable perquè ningú no tracti de pertorbar ni pugui comprometre els patriòtics objectius de la seva actitud.
Catalans! L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del President Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República en el cor de tots.
Visca Catalunya, Visca la República i Visca la Llibertat!”

Estat de guerra

Després de la proclamació de l’Estat Català, el President Companys va telefonar al capità general de Catalunya, el general Domènec Batet, perquè es posés sota les seves ordres, però aquest el va requerir que com a President de la Generalitat, era ell que s’havia de posar sota la seves ordres, però en negar-se Companys, Batet va declarar l’estat de guerra, tal com el govern espanyol li va indicar, i féu sortir l’exèrcit al carrer poc abans de les onze de la nit.
En diferents punts de la ciutat, es van construir més barricades i els edificis de la Generalitat van ser preparats per a resistir de qualsevol atac. Per tota la ciutat es va situar nombrosa gent armada i es van ocupar i requisar alguns edificis públics. Al passeig de Gràcia-Plaça Catalunya es va produir un intens tiroteig entre els escamots i l’exèrcit.
Al local del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), a la Rambla de Santa Mònica, un grup de 30 militants, amb disset armes van decidir de defensar l’Estat Català proclamat pel president Companys. Atrinxerats van combatre contra una companyia d’infanteria, que pretenia desallotjar-los i desarmar-los. Durant els combats van morir un sergent i cinc soldats i d’altres van ser ferits. L’exèrcit espanyol va canonejar el CADCI, i van morir els patriotes i membres del Partit Català Proletari: Jaume Compte, Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina.
La resta d’insurgents van fugir pels terrats, deixant els cossos dels seus companys.A la Delegació de Policia de Santa Mònica, l’exèrcit va emplaçar peces d’artilleria i els assetjats es van rendir sense disparar cap tret. Al carrer Salmerón, Rambla del Prat, la Guàrdia Civil va atacar una barricada defensada pels escamots d’Estat Català, on feren una resistència ferotge obligant a la Guàrdia Civil a assaltar les barricades amb la baioneta calada. Dos patriotes van morir durant el combat. A la Via Laietana, un altre grup va mantenir un enfrontament amb l’exèrcit, fins a la matinada.
A les deu de la nit, una columna d’artilleria es va dirigir al Palau de la Generalitat, que es trobava defensat pels Mossos d’Esquadra dirigits pel comandant Pérez i Farràs. Mentre els militars prenien posicions per la Plaça Sant Jaume, els Mossos van atacar els militars i van morir sis soldats i tot seguit es van replegar i van entrar a l’Ajuntament. Un contingent de Guàrdies d’Assalt i d’escamots armats, atacaren als soldats per la reraguarda, per Via Laietana, però van ser rebutjats. Una companyia de metralladores de l’exèrcit van ocupar les cases properes a la Generalitat. A trenc d’alba, els canons van disparar contra el Palau de la Generalitat i de l’Ajuntament. A les sis del matí, el president Companys, que s’havia negat a fugir, va telefonar al general Batet per dir-li que es rendia i que donés l’ordre d’aturar el foc.
A l’edifici de Governació, on hi resistia Josep Dencàs amb un centenar d’homes, els combats van durar fins a les sis de la matinada, hora que el conseller va posar una bandera blanca, tot produint-se una dispersió general, mentre que Dencàs fugia per les clavegueres cap a l’exili a França.
A les vuit del matí encara hi havia per Barcelona, grups d’escamots armats que no s’havien assabentat de la capitulació i poc a poc que es va estendre la noticia, es van abandonar armes i posicions i la gent va retornar cap a casa.
Molts d’aquests homes, ni tant sols van rebre l’ordre que esperaven i tampoc van tenir esment dels combats ni de la gravetat dels fets. D’altres van marxar abatuts per la derrota que s’havia patit.
Josep Dencàs, va esdevenir el responsable de l’organització militar que havia de donar suport, a la nova situació creada per la proclama del President de la Generalitat, però la deserció del Comissari General d’Ordre Públic, Coll i Llach, juntament amb la passivitat del coronel Ricard, cap de la Guàrdia d’Assalt, provocà una notable descoordinació i va impossibilitar que els 3.200 guàrdies d’Assalt, més els 400 mossos d’Esquadra, i els 3.400 militants d’organitzacions polítiques i sindicals, poguessin fer front amb èxit a les forces de l’exèrcit, i per tant, la insurrecció va estar abocada al fracàs.
En aquest aspecte cal fer esment de la posició de la CNT, que es mantingué al marge del conflicte, entenent que era una revolta de Palau. La CNT només va intervenir-hi per donar ordres de tornar a treballar.
Aïllat el govern català al Palau de la Generalitat, aquest es va rendir a les sis del matí del dia set, a les forces de l’exèrcit, on van ser empresonat als vaixells "Uruguay" i "Ciudad de Càdiz". En total van morir una quarantena de persones, entre militars i defensors catalans.

La revolta a les comarques

A tots els pobles i viles catalans també es va declarar la vaga general i el dia cinc es van produir alguns incidents. L’endemà, en aquelles viles governades per ERC, l’adhesió va ser immediata i sortiren centenars de voluntaris cap a Barcelona a prestar l’auxili que el Conseller de Governació demanava per ràdio. Després de la proclamació de Companys, en molts ajuntaments, els alcaldes també van proclamar l’Estat Català i en els balcons dels ajuntaments es va penjar la bandera estelada. En molts indrets la revolta va prendre un violent caràcter anticlerical i fou controlada fonamentalment per l’Aliança Obrera i en d’altres fins i tot es va proclamar la república comunista. Quan es va conèixer la rendició del Govern, l’exèrcit va controlar la situació, si bé, en alguns llocs la resistència va ser molt dura.
Aíxi per exemple:
A Girona el govern municipal que era de dretes, va ser substituït per ordre de la Generalitat, per una junta gestora a mitja tarda del dia sis i aquesta hi va hissar la bandera estelada a l’Ajuntament i es donaren proclames per la ràdio perquè la població secundes la rebel·lió. Després de la proclamació de Companys, la ciutat va quedar a les fosques i a la comissaria de la Generalitat es van concentrar elements nacionalistes que es van enfrontar a l’exèrcit fins que es van rendir. A causa dels enfrontaments va haver-hi onze morts: un resistent, el cap de l’Estat Major i nou militars més. A Sant Feliu de Guíxols la vaga va continuar fins el dia deu i a Palafrugell fins l’onze.
A Vic el dia sis, comissions de treballadors conviden els obrers a abandonar la feina. A la tarda van sortir grups armats, ajudats per gent d’ERC, on ocuparen l’Ajuntament i hissaren l’estelada. Al vespre el sometent organitzat pels mateixos, va controlar les carreteres dels voltants de la ciutat. Conegudes les notícies de Barcelona, els escamots es van replegar i la Guàrdia Civil va efectuar diverses detencions. El dia nou, un tren que es dirigia cap a Torelló per sufocar la revolta i que portava tropes de la Legió arribades des del Marroc, és aturat pels al seu pas per Vic pels obrers al tallar la via fèrria. Quan arriba a Torelló hi ha un mort per trets dels legionaris.
A Manresa un nombrós grup de gent armada es concentrà l’Ajuntament i va ocupar l’edifici, els pisos i els terrats de la Plaça Major, però després d’un requeriment del tinent coronel del batalló de metralladores del quarter del Carme, els insurgents es van rendir, davant la impossibilitat d’oposar una resistència armada, amb possibilitats d’èxit. A Navàs la multitud va saquejar l’Ajuntament, van cremar l’església i van matar el capellà.
A Vilanova i la Geltrú, un grup d’anarquistes va assaltar diverses esglésies i els locals de la Lliga, tot i que des de l’Ajuntament es van organitzar escamots per protegir els temples. La matinada del dia set, forces anarquistes van atacar la caserna de la Guàrdia Civil i durant tot el dia es van produir intercanvis de trets fins que el vaixell destructor José Luís Díez, ancorat al port de Barcelona, va arribar a Vilanova i la Geltrú, i els mariners desembarcats i junt amb la Guàrdia Civil, van guanyar la partida als revoltats, deixant un rastre de dos civils i set militars morts i nombrosos ferits. També de Vilanova i la Geltrú, Gavà i de més pobles del Pla del Llobregat van sortir uns mil homes la nit del sis cap a Barcelona, però quan hi entraven pel barri de Can Tunis, no van poder avançar perquè, en descobrir-los els reflectors militars de la muntanya de Montjuïc i de l’Aeronàutica Naval, els soldats els van rebre amb ratxes de metralladora.
A Terrassa després de declarar-se la vaga general, es va assaltar la presó i fins el dia vuit van haver-hi enfrontaments amb la Guàrdia Civil. Tres persones que tornaven de Barcelona de defensar l’Estat Català van morir en un tiroteig amb la Guàrdia Civil. A Sabadell la vaga va continuar fins el dia onze i a Granollers durs combats amb la Guàrdia Civil i a l’exèrcit van durar fins el dia nou.
A Igualada es va hissar la bandera estelada a l’Ajuntament i es van posar controls als accessos a la ciutat. La nit del sis, un grup assaltà una armeria. Al matí del dia nou l’exèrcit es va fer amb el control de la ciutat.
A Vilafranca del Penedès es van produir assalts i incendis a centres polítics de la dreta, es van cremar esglésies i convents. Dues persones van morir a l’enfrontar-se a l’exèrcit. Una vintena de camions plens de voluntaris van sortir cap a Barcelona, però van ser fets retornats a l’alçada de Martorell i quan arribaven a casa, la Guàrdia Civil els perseguí a trets. En d’altres poblacions del Penedès, com Gelida, on es va hissar la bandera estelada a l’Ajuntament, també van sortir camions carregats de voluntaris cap a Barcelona, però també van haver de tornar al conèixer el fracàs de la insurrecció.
A les comarques de Lleida la revolta va ser per una banda comunista i anticlerical i per l’altra dirigida per ERC. A Lleida, joves armats de l’Aliança Obrera ocuparen la ciutat el dia cinc i van controlar l’estació de trens, el dia sis, junt amb membres d’Estat Català es van atrinxerar al Palau de la Generalitat i van alçar barricades en alguns punts de la ciutat. A la matinada, l’exèrcit i la Guàrdia Civil van intervenir, sis persones moriren durant els enfrontaments. A Cervera i Guissona, militants d’ERC es van fer amb el control dels Ajuntaments. A Alcarràs i Mollerussa es van tallar les comunicacions. A Almenar i Torregrossa, els revolucionaris van fer-se forts fins el dia vuit quan la Guàrdia Civil va poder-hi entrar.
A Tortosa la vaga va durar fins el dia vuit i una part del tram de via entre Tortosa i Vinaròs fou aixecada per impedir el pas del ferrocarril.
A l’illa de Mallorca, la vaga general declarada pels socialistes tingué més èxit als pobles que a Ciutat, on en alguns llocs hi durà dos dies. A Artà i Búguer es tallaren les línies telefòniques i telegràfiques i es col·locaren explosius. A Menorca, a Maó i Es Castell van haver-hi manifestacions i mostres de solidaritat i simpatia per la declaració de l’Estat Català al Principat.
Al País Valencià, la vaga fou dirigida pels comunistes, on en alguns pobles es proclamà el comunisme llibertari. En molts llocs la vaga va durar una setmana, combinada amb sabotatges a carreteres, ferrocarrils, línies elèctriques, telefòniques i telegràfiques i atacs a centres de la dreta i a fàbriques i també es van produir enfrontaments amb la Guàrdia Civil. A València la nit del sis, l’exèrcit es va fer amb el control absolut de la ciutat però a l’Alcúdia de Carlet, Banyeres, Caudete, Elx, Alacant, Novelda, Elda i Villena va haver-hi enfrontaments amb l’exèrcit i la vaga va durar alguns dies. A Villena van morir dos obrers. A Alcoi la vaga va durar fins el dia vint-i-dos.

La repressió

El govern espanyol fou implacable contra el govern de la Generalitat i tots els revoltats.Així a més de l’empresonament, el judici i la condemna a cadena perpètua del President i els Consellers de la Generalitat, es van destituir els Ajuntaments governats per les esquerres i la repressió va comportar l’empresonament de gairebé 3.400 militans i quadres polítics, molts d’ells d’ERC, que tenien càrrecs en els ajuntaments, i també funcionaris de la Generalitat, dirigents de sindicats, periodistes, empleats del comerç, etc. El comandant Pérez i Farràs, cap dels Mossos d’Esquadra va ser condemnat a mort, si bé, després d’una campanya demanant l’indult, aquest li va ser concedit. La majoria de centres polítics de les organitzacions revoltades van ser clausurats, així com molts diaris tancats i es va imposar una forta censura de premsa. La intel·lectualitat catalana també fou l’objecte de la repressió, foren empresonats el mestre Pompeu Fabra, l’arqueòleg Pere Bosch i Gimpera, rector de la Universitat Autònoma, el doctor Josep M. Batista i Roca, i també cent cinquanta persones entre professorat i personal administratiu, van ser expulsades de la Universitat.
La majoria dels detinguts van ser empresonats en tres vaixells-presó ancorats en ports catalans, però després van ser deportats a presons espanyoles.
Uns 1.400 parcers van ser desnonats de les terres que conreaven i desenes de persones es van exiliar. A la resta dels Països Catalans, també es van clausurar locals de partits d’esquerra i republicans, es van tancar diaris, es van destituir Ajuntaments i es van empresonar a centenars de dirigents i regidors.
A més es va anul·lar l’Estatut de Catalunya, i es va proclamar un règim d’excepció que va ser controlat pels partits de dretes i la Lliga. Durant més d’un any, Catalunya va tornar a viure sense el nivell d’autogovern aconseguit amb tantes dificultats. Tot i així, un moviment de solidaritat envers els empresonats va recórrer tot el país.
El febrer de 1936 van tornar a celebrar-se eleccions i tots els partits d’esquerra, republicans i obrers van formar una coalició a Catalunya anomenada Front d’Esquerres. El restabliment de l’Estatut, l’amnistia dels presos polítics, el restabliment dels ajuntaments elegits el gener de 1934, l’aplicació de la Llei de Contractes de Conreu, el retorn dels parcers desnonats van ser les seves propostes electorals. El Front d’Esquerres va obtenir un triomf rotund i això va comportar l’alliberament de tots els empresonats, i el restabliment de la normalitat democràtica. El president Companys, el dia de la seva arribada a Catalunya i des del balcó de la Generalitat, es va dirigir al poble català dient: “Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment, res de venjances, però si un esperit nou de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència.
Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.