Corpus de Sang

El 7 de juny de 1640 va tenir lloc el Corpus de Sang, nom amb què és conegut l’avalot de segadors a Barcelona, episodi important en el desencadenament de fets que desembocaren en la guerra dels Segadors.

[@more@]

Corre l’any de 1637 quan s’inicià una ofensiva militar, per part de la Monarquia Hispànica, en el sud de França (a les hores la frontera estava a l’estany de Salses, i Catalunya completa en el seu territori natural). Els terços hispànics però, foren aturats per l’exèrcit francès que començà un contraatac ocupant la Vila de Salses el 1639. A principis de 1640 fou recuperat Salses i així varen acabar les hostilitats.

Seguidament uns 10.000 soldats dels terços, restaren apostats en el Principat de Catalunya, creant un greu problema als camperols, doncs havia l’obligació d’allotjar-los i subministrar-los foc, vinagre i sal, taula i servei. Molts d’aquells soldats eren professionals de la guerra, reclutats de molts països, i conflictius amb els seus benefactors. Aquesta situació difícil de convivència, es va anar agreujant per les continues vexacions que rebien els camperols contínuament, fins que es va produir l’incident de Santa Coloma de Farners, en el mes d’abril de 1640. La ciutat es va negar donar allotjament a les tropes, causa per la que va ser enviat a solucionar el problema Monrodon, agutzil del virrei, comte de Santa Coloma. Monrodon va ser mort en el transcurs dels disturbis que es varen produir, i així va provocar que caigués un càstig de l’autoritat sobre la ciutat, sent saquejada, incendiada i destruïdes les seves cases. Quan va córrer la noticia, esclatà la rebel·lió popular a totes les comarques, principalment aquelles en què prevalia l’obligació d’allotjament als terços. La represàlia duta a terme pels terços a Riudarenes (3 de maig) i a Santa Coloma de Farners (14 de maig) desencadenaria un ràpid alçament armat de vilatans i pagesos que, de les comarques gironines, s’estengué cap a l’Empordà, cap al Vallès i cap a Osona i el Ripollès. El 26 de maig, la pagesia va entrar a la ciutat de Vic, i tot cridant “Visca la Terra i muiren los traïdors” es van dirigir a les cases dels nobles i benestants i els hi van calar foc, per considerar-los traïdors a la pàtria.

El 7 de juny de 1640, que va coincidir amb la diada de Corpus Cristi, havien arribat a Barcelona centenars de segadors per treballar al camp. Eren uns cinc-cents (amb rebels mesclats entre ells), i havien entrat a la ciutat com cada any per llogar-se en les feines de sega del pla de Barcelona. Arran de la tensió social creixent un petit incident, en què un segador és ferit, fa de detonant de la revolta. Entre les vuit i les nou del matí, tres o quatre segadors passaren pel davant de la casa que havia pertangut a l’agutzil Monrodon i tingueren unes paraules amb un jove que se suposa que havia estat un dels seus criats. El noi desembeinà la seva daga i, colpint un dels segadors, li causa una ferida mortal

Així doncs, incident entre un agutzil i un camperol, marcaren l’inici de les hostilitats, ja que la notícia es va estendre i ràpidament, els segadors, presidits per la imatge del Sant Crist (dels Segadors) de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, començaren a perseguir els funcionaris reials i saquejades les seves cases al crit de "Visca la terra! Muiren los traïdors! Muira lo mal govern!".

Els camperols es dirigiren, enfurismats, al carrer Ample i desprès a casa del virrei, comte de Santa Coloma, al pla de Sant Francesc. En l’assalt de la casa, la guàrdia disparà i matà un camperol. Així enfurismà mes encara els assaltants que folls d’ira intentaren calar foc a l’edifici. Els frares del convent de Sant Francesc, suplicaren i pogueren salvar del cremat a l’edifici. la multitud embogida baixà cap a la Rambla i assaltà la casa del jutge Gabriel Berart, i del funcionari Guerau Guardiola, tot llançant per les finestres els seus papers, llibres i mobles i en feren dues enormes fogueres. Tot dos personatges s’havien distingit per les injustícies que havien fet en l’exercici de les seves funcions oficials. El doctor Berart va aconseguir escapar-se cap al convent dels Carmelitans Descalços.

El virrei, comte de Santa Coloma, temedor per la seva vida, protegit pels diputats de la Generalitat pensà d’embarcar-se i fugir, mentre restava refugiat a les Reials Drassanes.

Al pas del temps, i a precs dels consellers i dels del bisbe de Barcelona i dels de Vic i d’Urgell (de pas a Barcelona per a la celebració del Corpus), s’anaren calmant els ànims dels camperols, quan es produí un nou incident, i tot va començar de nou.

Al migdia, a la casa del marquès de Villafranca, García Toledo, noble castellà, hi regnava una gran tensió, i així fou que passant una colla de segadors per al portal de la casa, cregueren els criats que anaven a assaltar-la, i dispararen contra els camperols matant a dos, i un conseller de Barcelona, entrebancat caigué a terra. Llavors va córrer la veu de que havia segut mort un conseller. A les hores començà de nou el motí, aquesta vegada es va sumar el veïnatge de Barcelona, i es dirigiren cap a les Reials Drassanes, pensant que els criats del marquès de Villafranca s’havien amagat allí. Durant aquest desgavell, Santa Coloma decidí, d’anar al port per tal d’embarcar. Havia arribat una galera genovesa aquell mati, i li havia fet senyals que avares al moll. Els diputats desprès d’haver acompanyat el virrei amb una escorta i creient haver-lo deixat segur retornaren a la ciutat per recórrer-la. Però per casualitat el virrei, comte de Santa Coloma, no s’havia encara embarcat, ja que tot i que Santa Coloma ordena que es fessin senyals a la galera, un cirurgià anomenat Novis s’enfila a la torre del moll i obliga l’artiller, a punta de daga, que dispares contra el vaixell, mantenint-lo així a distancia. El virrei mort de por fugí en direcció a Montjuïc amb alguns altres, empaitats a trets per la població i els camperols, quan de sobte es despenyà el virrei i morí. Arribats al lloc els amotinats, en la seva ira, apunyalaren el cos.

Buscant als criats que havien disparat a casa del marquès de Villafranca, entraren els amotinats al convent de les Mínimes, on trobaren amagat el doctor Gabriel Berart, que fou mot a trets. Finalment foren trobats els criats del marquès de Villafranca, amagat en un altre convent i també foren morts.

El resultat final de l’amotinament dels segadors i altres camperols fou d’una vintena aproximada de morts, la meitat de camperols, del comte de Santa Coloma, del doctor Gabriel Berard i d’un militar castellà, don Diego de Verria

En l’avalot es destacaren Rafael Godai, cap dels rebels del Prat, i Sebastià Estrelau, cap dels avalotats de l’Empordà. Els segadors dominaren la ciutat fins el dia 11. Durant l’avalot els habitants de la ciutat, activament o passivament, se solidaritzaren amb els rebels. Contràriament, no hi ha evidència sobre la possible complicitat dels rebels amb els consellers. Les companyies de la milícia de la ciutat acceptaren passivament els aldarulls i només vigilaren la taula i el banc de la ciutat.

Poc temps després, la Generalitat, encapçalada pel canonge Pau Claris, es va posar al costat dels revoltats i va demanar protecció als francesos. Les negociacions de la Generalitat amb els francesos van acabar amb la signatura d’un pacte pel qual Catalunya proclamaria comte de Barcelona el rei de França a canvi de l’ajut militar francès contra les tropes espanyoles. S’iniciava així, la Guerra dels Segadors, que suposà l’aliança de Catalunya amb França, tot i que aquest país acabaria retirant el seu suport a la causa catalana a canvi de la incorporació dels territoris nord-catalans. Amb el Tractat dels Pirineus (1659) es va constatar, finalment, que la veritable perdedora d’aquella guerra era Catalunya, ja que significava l’esquarterament definitiu de la nostra nació, amb la pèrdua del Rosselló, el Vallespir, el Capcir i el Conflent, juntament amb la meitat de la Cerdanya.

D’aquella guerra, neix, l’himne nacional de Catalunya, “Els segadors”, una cançó popular que relata l’enfrontament que va tenir lloc els anys 1639 i 1640 entre els catalans i les tropes castellanes. La cançó, que va esdevenir himne nacional a partir de la seva àmplia difusió a finals del segle XIX, ha anat experimentat canvis en la seva lletra i melodia a mesura que s’acceptava popularment.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.