Jaume Martínez i Vendrell

En el mes de juny de 1946, Jaume Martínez i Vendrell, un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya, i màxim responsable de la seva secció militar, era detingut a Barcelona per la policia espanyola, i amb ell tota la secció militar del FNC.

[@more@]

Nascut a la Colonia Güell (Sta. Coloma de Cervelló) el 20 d’abril de 1915, ja de ben jove ingressà al grup Nosaltres Sols!. Durant la guerra, va voluntari en el desembarcament de Mallorca enquadrat amb les milícies d’Estat Català i més tard ingressa a l’escola de Guerra, de la qual va sortir amb grau de tinent d’artilleria i posteriorment és ascendit a capità per mèrits de guerra. Malgrat que és ferit i fer presoner, s’evadeix i es reincorpora a la seva unitat amb la que passa a França arran la desfeta militar i va a parar al camp de concentració d’Agde.

Per l’abril de 1939, s’escapa del camp, per connectar amb Daniel Cardona que estava a Perpinyà i estableix contactes amb els seus companys i destacats dirigents del separatisme per tal de començar a configurar la resistència. Retorna clandestinament a Catalunya per lligar els primers contactes amb gent de l’interior. Retornat a França, de tots aquests contactes, entre la gent de l’exili i la de l’interior es va formalitzar el 4 de maig de 1940 al 39 de la rue Maurois de París, casa del rellotger Joan Massot i Rodamilans, representant de Nosaltres Sols! i de la Unió Catalanista, una trobada amb els militants d’Estat Català, Joan Cornudella, Antoni Andreu, Marcel·lí Perelló, i els militants de Nosaltres Sols!, Jaume Martínez Vendrell i Daniel Cardona. Es aquesta reunió es va establir una coordinació de les forces polítiques independentistes, iniciada per aquests dos grups, tot comprometent-se a aparcar les diferències mútues i començar a treballar plegats. També es va decidir mantenir la direcció d’aquest grup a l’interior de Catalunya. En principi, al grup se l’anomenà, l’Organització .

L’any 1942, acabat el procés de debat intern, "l’Organització" s’anomena Front Nacional de Catalunya i en Jaume Martínez es fa càrrec de l’aparell militar, tot fent tasques de propaganda amb la col·locació de banderes, voladura de monuments i locals falangistes, etc.

Durant la 2ª guerra mundial munten una cadena d’evasió al servei dels aliats també els forneixen d’informació susceptible de ser utilitzada per fins bèl·lics, fan de correu pels serveis d’informació francesos, britànics, polonesos i americans

Al finals de 1943 la repressió contra el FNC va anar en augment i van haver-hi 49 detinguts, però l’any 1944 el Front es torna refer i en Jaume es nomenat Secretari General.

Pel juny de 1946 arran a la detenció d’un membre d’un escamot del FNC que tenia com a missió penjar unes grans banderes catalanes a l’Estadi de Montjuïc, i arrel de les tortures que sofreix cauen detinguts en Jaume i 12 militants més. Es comdemnat en Consell de Guerra a vint anys de reclusió, tot i que no els complirar tots. Quan surt en llibertat, amb el decensís provocat perque els aliats en lloc de col·laborar amb la caiguda de Franco li van donar suport, es dedica a la seva feina, sempre mantenint contacte amb el FNC, al Consell Nacional del qual perteneixia.

A finals dels 60, en Batista i Roca, encarrega a Jaume Martinez engegar de nou una organització armada per lluitar per l’alliberament de Catalunya. L’agost de 1974 amb el lema Per un partit de masses i de combat, el Front celebrà el seu 1er Congrés a Montserrat on s’aprova de tornar a emprendre la lluita armada, i en Jaume s’encarrega de preparar als elements que havien de dur-la a terme. Es comença a gestionar l’Exèrcit Popular Català (EPOCA).

El 9 de maig de 1977 un escamot assassina al franquista i l’industrial president de Cros, S.A. Josep M. Bultó. Al juliol són detinguts Àlvar Valls, Carles Sastre, Josep Lluís Pérez i Montserrat Tarragó. En Jaume Martínez també esta sota l’ull de la policia espanyola i fuig primer a França i després a Andorra.

Durant l’estada d’en Jaume a Andorra és vigilat sistemàticament per la policia, a més de fotografiar totes les persones que el visitaven. El novembre de 1978 Jaume Martinez Vendrell torna a Barcelona per a fer unes gestions i estant a Sant Just Desvern te un accident, trencant-se el fèmur. Es intervingut en una clínica de Barcelona i quan estava a punt de tornar a Andorra, es detingut. En Jaume tenia 64 anys.

Així, en el mes de març de 1979, juntament amb Lluís Montserrat i Sangrà, Joan Mateu i Martínez, M. Teresa Sol i Cifuentes i Manuel Viusà, és detingut i acusats tots de pertànyer a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA) i de la participació en les morts de l’industrial Bultó i de l’ex-alcalde franquista Viola (assassinat per un escamot d’EPOCA el gener de 1978). Per la policia Jaume Martínez, era l’inspirador d’EPOCA, que formava part de la seva direcció, i que aportava els seus coneixements i experiència militars a l’organització.

El judici pels fets d’EPOCA, que se celebrà el juny de 1980 Jaume Martínez admet la seva pertinença a una organització independentista inspirada per Batista i Roca. L’Audiència Nacional, el va condemnar, però la pena ja l’havia complert amb presó preventiva.

Però l’any 1981, la família Bultó va recórrer la sentència i el Suprem condemnà a Jaume Martínez Vendrell a dotze anys de presó. Sortosament és a l’exili quan s’esdevenen aquest fets. La petjada del 23 de febrer de 1981 havia influenciat durament en aquesta última sentència.

El gener de 1982, torna a ser condemnat, a 36 anys de presó, pels mateixos delictes que ja havia estat jutjat, però no entra a presó ja que es troba exiliat amb al seva muller Àngels, i fa estada a Paris, Brusel·les i Andorra, fins que operat i greument malalt, es presenta voluntàriament a l’Audiencia Nacional de Madrid l’any 1988 i es tancat en les presons de Madrid i Lleida II, d’on només sortiria per a morir a l’Hospital Clínic de Barcelona el 26 de novembre de 1989. El seu empresonament en les presons d’extermini espanyoles va repercutir en la seva salut…

La vida d’aquest patriota la podem trobar en les seves memòries: Una vida per Catalunya. Memòries (1939-1946). Editorial Pòrtic. Barcelona, 1991.

Actualment té un carrer dedicat al seu nom a Santa Coloma de Cervelló.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.